‘My funny Valentine’
Un aperitiu molt musical: des de Jorge Negrete i els hits criolls d’Henry Salvador i l’orquestra de Xavier Cugat, fins a l’última copa amb Frank Sinatra
“Resulta una mica còmic –diu la Dominique a Un certain sourire, la novel·la de Françoise Sagan– “confessar que, d’aquí un o dos anys, una setmana sencera de la vostra vida, una setmana viscuda al costat d’un home, es veurà reduïda a una cançó, a un disc”. Aquest disc, Alone and sweet, la Dominique se’l fa seu i, d’ara endavant, sempre que l’escolti se sentirà en complicitat amb ell. I qui diu una setmana, una setmana viscuda al costat d’un home, diu una pandèmia, dos llargs mesos –de moment– viscuts confinat a casa, sol amb la por i, en el millor dels casos, amb el desig de resistir al mal, de sobreviure. D’aquí l’èxit de Resistiré, del Dúo Dinámico, i que a mi em recorda la divisa de la casa d’Orange: “Je maintiendrai”.
La pandèmia m’ha tornat al vell pick-up. Durant el confinament, la meva principal activitat –jo l’anomenaria vici– consisteix a llegir, actualment Huysmans, el Huysmans de La Pléiade, 1.785 pàgines. Llegeixo de les 7 o 8 del matí fins al migdia, i un parell d’hores més a la nit, al llit. A les 12 em preparo l’aperitiu, com si fos a la barra del Boadas, només que aquesta vegada jo soc el bàrman, el client i el que escull la música. Quina música? Doncs una música que entoni amb el beuratge que em beuré. Entenguemnos, si hi predomina el tequila recorro a Jorge Negrete –“Ay, Jalisco, no te rajes...”–, i si és el rom –un Mary Pickford: rom, pinya, Maraschino i granadina– alterno Cuba –“Si a tu ventana llega una paloma...”– amb la Martinica en la veu, ideal per al rom Saint-James, d’Henri Salvador i els seus hits criolls: Maladie d’amour, maladie des amoureux... El de la Guaiana swingeja que és una meravella. L’aperitiu de les 12, abans del dinar, sol durar una hora llarga, de vegades dues, i pot finalitzar amb un Xavier Cugat o amb un Pérez Prado en el qual el shaker fa la funció de maraca, o amb el mateix Tutti frutti de Little Richard –“era la meva estrella i la llum que em guiava quan jo era només un nen”, ha confessat Bob Dylan a l’assabentar-se de la seva mort–; un tutti frutti amb vodka polonès.
El segon aperitiu es produeix entre les 8 i les 9 del vespre, cap al tard, que és l’hora en què solc ficar-me al llit.
Més que un aperitiu jo parlaria de l’última copa, de l’últim whiskey. One for my baby and one for the road, com diu la cançó. Un whiskey irlandès, el meu estimat Jameson, que a aquella hora, quan començava a vesprejar, bé demanava un Goodby Johnny per la banda de Paddy MacNamara, o un Goodnight Irene, pels Norfolk Singers, i era servit, ben servit, però últimament, des que Sánchez allarga l’estat d’alarma, ha caigut en mans de Frank Sinatra, de My funny Valentine, The girl next door, The little girl blue ,od’ Igeta kick out of you, la preferida del meu amic Juan Marsé, que em deia que amb Frankie va aprendre a encendre una cigarreta (fa anys que ja no fuma) i a beure’s un whiskey (encara en beu, molt de tant en tant, i amb molta aigua). Per què Sinatra? Perquè jo soc fill de Sinatra; entre la meva mitja dotzena de pares, o posem-ne un parell més, un d’ells és Sinatra. El Sinatra de la famosa sèrie de la Capitol, entre novembre del 1953 i mitjans del 1954, amb els arranjaments i la direcció musical de Nelson Riddle, l’antic trombó de Dorsey, que ens arribaven a Barcelona, via Andorra, en els elapés de 25 centímetres (250 pessetes) o de 30 centímetres (300 pessetes) i que jo solia comprar en una botiga de la Diagonal, Manhattan (ja no existeix), al costat del cinema Windsor (tampoc no existeix).
Amb Sinatra –Songs for young lovers– vaig perfeccionar el meu anglès, iniciat amb la lectura de The voyage of a naturalist, amb cinc anyets, i vaig aprendre a fer-me una palla quan la meva nòvia de llavors sortia amb un altre. Amb Sinatra vaig aprendre a lligar-me les putetes del Montparnasse, un tuguri de la plaça Reial, a qui els cantava My funny Valentine fent-me passar per un marineret de l’Enterprise, acabat d’atracar (tenia el zippo del portaavions... I funcionava!).
Fa quaranta anys o més, uns quants més, vaig entrevistar Joan Manuel Serrat i, entre altres coses, li vaig preguntar per Frankie, per la valoració que li mereixia. I el mosso em va dir que Frankie era un fill de puta i que com a cantant no li mereixia cap respecte ni estima. Serrat, en aquells anys, encara es negava a acceptar que els fills de puta poguessin cantar com déus. I una cosa semblant devia pensar Bob Dylan, qui, quan es va fer grandet, va acabar gravant un disc amb els grans hits de Sinatra. Com diu Sisa, Bob Dylan és Déu. Potser no està equivocat.
Juan Marsé em deia que amb Frankie va aprendre a encendre una cigarreta (fa anys que no fuma) i a beure’s un whiskey