Dos castells per salvar els ‘Gira-Sols’ i altres misteris de Van Gogh
Dilluns reobre el museu de l’artista a Amsterdam; és el moment de descobrir-ne aspectes poc coneguts
Vincent Van Gogh va començar a pintar la sèrie dels Gira-sols a París, entre agost i setembre del 1887, per reprendre-la un any més tard a Arle. Una dotzena de quadres dels quals han sobreviscut tots menys un, i és que malgrat haver desenvolupat una carrera molt prolífica, amb unes 1.000 pintures i dibuixos, només se n’han destruït sis. Dos dels Gira-sols, tot i això, es van salvar perquè van ser canviats d’ubicació, en concret van trobar refugi en sengles castells, la qual cosa els va protegir dels bombardejos, segons explica l’historiador de l’art Martin Bailey, autor de The Sunflowers are mine: the story of Van Gogh’s masterpieces. Un d’ells és Girasols amb un fons groc (1888), actualment a la National Gallery de Londres i que és de fet la seva postal més venuda entre els visitants. El quadre va ser adquirit el 1924 i s’exhibia a la Tate Gallery de Pimlico fins que va tancar, pocs dies abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939.
Seguint les consignes de Churchill, que havia pronunciat la seva famosa advertència d’“Amaguin-los en coves o caves, però cap quadre no ha de sortir d’aquesta illa”, els conservadors de la Tate el van dipositar en una caixa junt amb diversos Constable i Murillo i el van enviar per tren i camió al castell de Muncaster. Els Gira-sols es trobaven tot i això en mal estat de conservació, per la qual cosa es va decidir restaurarlos, i per això es va recórrer justament a un refugiat alemany, Helmut Ruhmann, un dels millors conservadors de la seva generació que s’havia enfrontat al règim nazi. Ateses les estretors de l’època, Ruhmann va haver de fer servir un ratllador de formatge, una planxa domèstica i un polidor dental com a instruments. El resultat va ser magnífic i el quadre va retornar a Londres el 1945, on va trobar-se que part de la Tate havia sucumbit als bombardejos. Conm hauria estat també el destí del quadre en cas que s’hi hagués quedat.
El futur de Gira-sols amb un fons turquesa (1888) podia haver estat encara pitjor. Com que Hitler odiava la pintura moderna, molts museus alemanys es van afanyar a finals dels anys trenta a desprendre’s dels seus Van Gogh (n’hi havia sis al país). Però el director de la Neue Pinakothek va resistir les pressions per vendre’l i quan va esclatar la guerra les obres mestres del museu, incloent els Gira-sols, es van traslladar al castell de Neuschwanstein. El 1945 i quan la derrota era una evidència, els nazis van decidir bombardejar el castell per evitar que aquells tresors caiguessin a mans aliades. Afortunadament l’ordre no es va executar, però encara va trigar un any a tornar el quadre a Munic, fins que la neu no es va haver fos. Un bombardeig justament va provocar l’incendi en el qual es va destruir Gerro amb cinc gira-sols (1888), potser el quadre de la sèrie més diferent, amb el seu fons blau fosc. La pintura es trobava en la col·lecció privada de Koyata Yamamoto, i es diu que no va ser possible rescatar-la perquè el marc era tan gran i pesat que no es va poder despenjar.
Un altre aspecte de l’obra (i el caràcter) de Van Gogh molt discutit encara és la seva espiritualitat. El seu pare, Theodorus, va ser pastor de l’Església reformada, i el seu oncle, un prestigiós teòleg; el mateix artista va escriure abans de dedicar-se a la pintura que li agradaria “portar l’Evangeli per tot arreu” i als 26 anys, convertit en pastor, va anar com a missioner a una colònia minera de Bèlgica. Per això no va resultar tan forassenyat quan fa uns anys l’estudiós Jared Baxter va assenyalar l’existència d’un simbolisme “amagat” en Terrassa de cafè a la nit, que Van Gogh va pintar el setembre del 1988 a Arle. Segons Baxter, la pintura conté una al·lusió a la cèlebre Últim sopar de Leonardo Da Vinci: un grup de dotze persones es troba en un cafè, al centre d’ells hi ha una figura dreta, vestida de blanc, amb llargs cabells, que serveix els altres, mentre que un altre dels presents s’escapa entre les ombres. El color groc característic de Van Gogh es converteix en un halo que enfoca l’escena, i fora d’ella, rere el tendal, apareix una creu. Jared Baxter, autor d’un controvertit estudi, Something like waiting and a shout: a portrait of Vincent Van Gogh, proposa una revisió de la figura del pintor holandès basant-se en aquests simbolismes i en les mateixes paraules de l’artista; per exemple, mentre pintava aquesta Terrassa de cafè va escriure al seu germà Theo: “Sento una tremenda necessitat de, diré la paraula, religió”. L’halo també apareixeria en altres pintures, com La sembra, com va assenyalar una altra estudiosa, Debora Silverman, professora a la universitat d’UCLA i autora de Van Gogh & Gauguin: The search for sacred art.
Més estudis encara són els que s’han dedicat a la inclinació de Van Gogh per pintar sabates; en concret, cinc quadres, un dels quals, el primer, Parell de sabates (1886), va ser objecte d’una exposició en solitari el 2009. A la mostra, que va tenir lloc al Wallraf Richartz Museum de Colonia, es va anar més enllà del que ja han escrit sobre aquesta obsessió des de Heidegger a Derrida, per acabar apuntant cap al... simbolisme espiritual. Encara que també podria ser que unes sabates siguin simplement unes sabates, ja que com Van Gogh va escriure, de nou al seu germà Theo: “És bo estimar tantes coses com un pugui”.