Sentit i sensibilitat

La crisi sanitària no té res de bo, encara que només sigui pel respecte que mereixen els gairebé 30.000 morts per coronavirus i molts altres que, amb diferents patologies, han mort com a conseqüència del col·lapse hospitalari. Dit això, la realitat és que fa molta gràcia veure les fotos de les revistes de la coloraina amb els famosos amb mascareta, que equivaldria al pixelat dels majors d’edat, perquè a alguns ni se’ls reconeix. A d’altres els va de primera: s’estalvien la depilació del llavi superior (eufemisme estètic del que vulgarment es coneix com treure’s el bigoti); els ulls parlen, és cert, però no tan alt com perquè darrere la mascareta es noti com treuen la llengua a algun paparazzi pesat.

I sort que moltes de les nostres dignes autoritats femenines saben portar el dol, no pas com Ana Botella, que anava als funerals sense mànigues. Tampoc calen els excessos de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Magdalena Ayuso, que pel que sembla no coneix el rímel waterproof. Noia, que és el que fan servir les núvies per no quedar fetes un espantall a les fotos del casament.

A la marquesa Cayetana (Álvarez de Toledo) se li nota que a Buenos Aires va anar al mateix col·legi de senyoretes de bé que Màxima d’Holanda i, una altra cosa no, però el dol el porta formidablement, com la presidenta del Congrés, Meritxell Batet.

Dols institucionals fins i tot per a la princesa Elionor i la infanta Sofia, que potser, per allò del minut de silenci, haurien pogut vestir del que antigament es deia alleujament de dol, negre però amb algun toc de blanc. Són unes senyoretes, però estan eximides de vestir com les filles de Bernarda Alba. En qualsevol cas s’agraeix el gest, i fins que no s’inventi cap altra manera de mostrar dol sense haver d’explicar que, com va fer la reina Fabiola al funeral del rei Balduí, el blanc també és un color de dol, en aquest cas joiós perquè celebra la vida del difunt; el negre no admet dubtes.

La prova que el dol es porta per dins és la trista imatge d’Ana Obregón, enfonsada davant la tomba del seu fill Álex, mort fa dues setmanes. Entre tants exitus letalis, el d’aquest jove ha commogut especialment la societat. Es barreja en aquesta lamentable pèrdua la curiositat pel personatge, la trajectòria d’uns pares famosos i una mena de transposició de sentiments que fa que els sensibles i, també, els llagrimosos s’identifiquin amb la pena aliena.

El pare del jove, Alessandro Lecquio, que un dia va conrear la imatge d’irreductible conqueridor i va protagonitzar alguns episodis de moral dubtosa, sense perdre mai l’elegància del seu origen italià i borbònic, és des de fa anys un cavaller que viu i deixa viure. Dimecres va tornar al plató d’El programa de Ana Rosa, on treballa, i va donar una lliçó de sentit i sensibilitat. La vida continua, és cert, però no serà mai la mateixa.

La mort d’Álex Lecquio Obregón ha commogut especialment la societat, tocada pel dolor aliè