Valentina Alferj
Agent literària
L’antiga secretària d’Andrea Camilleri li va proposar, quan l’autor es va quedar cec, que li dictés les novel·les a ella, i això el va il·lusionar. Per tant, és la responsable que puguem gaudir de tres novel·les més del comissari Montalbano.
Es calcula que pot ser el llibre més venut de la història recent d’Itàlia. Riccardino, el títol que posa punt final a la sèrie del comissari Salvo Montalbano, sortirà a la venda el 16 de juliol al país transalpí, just un any després que morís el seu autor, i se n’espera que sigui el gran electroxoc que reactivi el feble consum cultural en temps del coronavirus. Mentrestant, a casa nostra fa tres dies que es va publicar L’altre cap del fil (Edicions 62 / Salamandra), el lliurament número 30 de la sèrie (incloent-hi els llibres de relats), amb el drama dels emigrants a la Mediterrània de fons i, sobretot, la primera que ja no va ser escrita directament per un Camilleri totalment cec, sinó dictada a la seva col·laboradora –i agent literària– Valentina Alferj. Entre aquesta novel·la (publicada a Itàlia fa quatre anys) i la imminent Riccardino encara n’hi ha unes altres tres (La rete di protezione, Il metodo Catalanotti i Il cuoco dell’Alcyon), totes menys Il cuoco... –que és molt anteror– dictades per Camilleri.
Alferj és, doncs, la dona a qui Camilleri xiuxiuejava les seves últimes novel·les. Després ella les transcrivia i les hi llegia en veu alta perquè il Dottore hi fes els últims ajustos. “Se sentia més lliure que mai”, exclama en una videoconferència amb aquest diari des de casa seva, a Roma, a la primera entrevista que concedeix, perquè “no he volgut mai donar-me protagonisme, i encara menys després de la mort de l’Andrea”.
Alferj i Camilleri es van conèixer el 2002 al festival literari Massenzio, a Roma, on ella era organitzadora: “Jo vivia un període desastrós de la meva vida, caòtic en el terreny sentimental, i me’l vaig trobar a un sopar a casa d’una amiga. Jo ni tan sols era lectora seva, però vam estar xerrant. L’endemà em va trucar, em va convidar a casa seva i em va dir: ‘Et seré molt sincer: vull que treballis per a mi’. Era una tasca bàsicament de secretaria, ell rebia moltíssimes cartes perquè era molt estimat per la gent; els italians el veien com un pare, se li adreçaven des de la gent més humil fins al president de la República. Ell escrivia al matí, jo treballava al costat i, de mica en mica, es va posar a llegir-me en veu alta el que feia. La seva escriptura, amb tant de treball dialectal, havia de ser provada en l’oralitat”.
“Hem creat tres llibres i mig plegats”, explica Alferj. Mig? “Vam arribar al setè capítol d’un nou Montabano, que per ell era molt senzill perquè no s’havia ni de documentar. Tardàvem tres o quatre mesos a fer cada llibre”.
“És impossible que ningú continuï Montalbano”, afirma categòricament Alferj. “Riccardino va estar motivat per una conversa que ell va tenir amb els seus amics Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo. Van començar a parlar de com els agradaria posar fi als seus respectius detectius: ‘Jo mataria així Pepe Carvalho’, aquestes coses... Al cap de poc temps d’aquella xerrada, el 2000, va morir Izzo. Tres anys després, Vázquez Montalbán, i ell va entrar en pànic –‘Ai, que no podré posar fi a Montalbano a la meva manera, com ells no van poder’–, de manera que s’hi va posar, i el 2005 va escriure l’últim volum de la sèrie, Riccardino, per si li agafava un infart”. El va ficar en un calaix i després el va reescriure el 2016, actualitzant-lo amb elements de les novel·les aparegudes aquells últims 11 anys. “Era feliç, em deia: ‘Montalbano acabarà tal com el seu autor volia’”, recorda Alferj. L’expectació que es viu a Itàlia es pot comparar amb la que va suscitar el final de la sèrie Joc de trons –o, més antigament, Dallas–, i tot són especulacions. La més important: morirà? Una altra: què passarà, amb la seva relació amb la Livia?
Dels més de cent llibres publicats pel prolífic Camilleri, una mica més d’una trentena són de Montalbano. Els altres es poden dividir sobretot en dos grups: les novel·les històriques i les confessions autobiogràfiques. El seu ritme de producció era tan elevat –fins a tres llibres a l’any– que tant a Itàlia com a Espanya l’han hagut d’editar diversos segells.
Alferj revela que “quan es va quedar totalment cec, Camilleri es va enfonsar, va caure en una depressió molt forta. Jo li vaig dir: ‘I si mirem de fer-ho plegats, Andrea?’. Tornar a treballar va ser fonamental per a ell, va recuperar la il·lusió. Havia estat director teatral, i aquella experiència li permetia visualitzar a la ment les escenes: me les representava amb gestos, era molt divertit, rèiem molt”.
L’altre cap del fil “va néixer d’un fet real. L’Andrea mirava al programa de televisió Chi l’ha visto?, sobre desapareguts, el cas d’un noi que al final apareixia mort en una embarcació lleugeríssima, i se’n va posar a imaginar la història. Era una època que es deia que els emigrants eren lladres, delinqüents, gent que venia a robar, a violar... Per això, va voler que els seus fossin músics, gent amb oficis... Per ell era essencial mostrar que eren gent normal que s’escapava de l’horror. I destacar la unitat de la Me
diterrània. Acostumava a dir: ‘Tots vivim a la vora de la mateixa piscina’, ja que Porto Empedocle (la seva Vigata de ficció) és molt a prop del nord d’Àfrica. Per ell érem el mateix”.
Diversos crítics han assenyalat que als volums dictats Camilleri està més desimbolt. “Més lliure i juganer –corrobora Alferj–. Era la seva possibilitat de continuarse divertint, el seu millor moment a la vida”. Explica que, malgrat haver perdut la vista, “em demanava que li descrivís les portades de les seves edicions a tots els països. I, quan se n’anava a dormir, pensava en els quadres que més havia estimat a la seva vida (per exemple, La flagel·lació, de Piero Della Francesca), i s’exercitava recordant els elements, els personatges, el color, la forma, el moviment... Ho va fer fins a l’últim dia, va tenir una vida plena”.
Una de les peculiaritats dels Montalbano és la introducció de l’idioma sicilià. Carlos Mayor, el seu actual traductor al castellà, destaca que “cada vegada ho feia més. Si jo hagués vist directament el llibre número 30, m’hauria semblat molt complicat, però els italians han anat aprenent aquest llenguatge progressivament. És un univers lingüístic propi”. Per Pau Vidal, el traductor al català, “la sort que vaig tenir és que hi ha una tradició de la traducció catalana molt flexible; jo tenia grans precedents de traduccions que eren monuments a la varietat dialectal italiana, mentre que el castellà i l’anglès són més de l’escola assimiladora. Malgrat això, Mayor sí que ha integrat molt bé tota aquesta riquesa en la seva feina”. Recorda que al principi Camilleri “no trobava editor per a La forma
de l’aigua, el primer volum de la sèrie; li deien que el llenguatge no s’entenia, i va rebaixar molt el sicilià. A mesura que va anar tenint èxit, va anar educant tot un país per entendre una de les llengües d’Itàlia, un altre dialecte del llatí”.
Quin aspecte físic té Montalbano? Identificat popularment amb l’actor Luca Zingaretti, per la sèrie televisiva, Mayor recorda, tot i això, que “Andrea Camilleri li deia que, malgrat que era un bon actor, no s’assemblava al personatge, perquè el de debò tenia cabells i bigoti, i una retirada a Pietro Germi, un director de cinema sicilià, el de Divorci a la italiana”.
En aquest aspecte físic original de Montalbano es basa la il·lustració de Marc Pallarès que acompanya aquestes pàgines.
NOVA ETAPA
L’autor es va quedar cec i va dictar les últimes tres novel·les a Valentina Alferj
ASSEGURAR L’ÚLTIM LLIBRE
“Va veure Vázquez Montalbán i Izzo morir sense escriure el final que li havien explicat”