Més arguments i menys soroll
La polarització s’ha instal·lat en una escena política en què el discurs és cada vegada més simplista. Els partits també són esclaus d’aquesta dinàmica
El Congrés ha ofert aquesta setmana més mostres de la capacitat de la classe política per convertir cada sessió parlamentària en un espectacle. L’agressivitat verbal el entre Govern central i l’oposició, en el ple de dimecres i en la comissió de reconstrucció de dijous, va dinamitar qualsevol intent de debat seriós sobre la principal qüestió de l’agenda: la Covid-19. Res de nou. Els perills estan advertits des de fa temps. Sota l’intercanvi de desqualificacions i ocurrències, el ciutadà assisteix a la batalla indissimulada pel poder i el control del relat davant l’opinió pública. I un sondeig rere l’altre, el nivell de confiança en els polítics està sota mínims.
“La política s’està assemblant al futbol. Es caldeja l’ambient abans d’una sessió, s’exalta els radicals, després surt un portaveu amb instint assassí a colar un gol, l’altre, trencant cames... Però la política no és cap joc”, adverteix José Manuel Pérez Tornero, catedràtic de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.
És així. I com en el futbol, per mantenir la metàfora, als ciutadans se’ls tracta com a seguidors. En lloc de fomentar la seva consciència crítica, els partits els donen consignes, eslògans que marquen la pauta ideològica. Els diuen què han de defensar en cada tema i com.
“Al ciutadà no se li deixa temps per pensar. Els polítics s’han especialitzat a marcar l’agenda, a dir de què es parlarà, i per a això utilitzen les xarxes. Després hi ha aquests digitals que no són els tradicionals, sinó outlets de notícies; n’hi ha uns quants, cada partit es munta els seus, i tot i que donen l’aparença de diaris no són més que repetidors de consignes. Això afebleix la consciència de la gent”, afegeix Pérez Tornero.
I cap partit no sembla disposat a renunciar a aquestes estratègies. Amb les xarxes socials, les tertúlies polítiques contribueixen a l’espectacle, unes més que d’altres. “Hi està havent un buidament dels espais tradicionals de la política, sobretot de la política deliberativa, de la que necessita escoltar-se –subratlla Pérez Tornero–. Al seu lloc, s’anul·la la conversa pública, se segmenta i se simplifica el discurs, i el polític que vol sobreviure ha de fer-ho a les xarxes”.
Els partits també són esclaus d’aquesta dinàmica. Però sense debat de propostes amb arguments i dades, no serà possible intentar acords en els temes importants.
“La democràcia és escoltar-se i dialogar i prendre decisions en conjunt que siguin de l’interès general. La mediatització produeix la polarització, o ets dels meus o ets dels altres, i per a això es redueix la consideració de la persona que tens davant i et creus amb dret a qualsevol cosa. És un perill”, constata Pérez Tornero.
També adverteix sobre la polarització el sociòleg i professor de Ciència Política de la Universitat Carles III de Madrid Ignacio Sánchez-Cuenca. “En aquesta crisi, el Govern central ha fet coses malament i el més lògic seria que l’oposició ho critiqués i fes propostes. Però en lloc d’això hem entrat en un joc de desqualificacions i adhesions en els dos bàndols que és brutal –sosté–. Uns diuen que el Govern són assassins i els altres, que hi ha una espècie de colpisme ultradretà per fer fora el Govern del poder. I així resulta impossible tenir un debat constructiu sobre les polítiques que durem a terme perquè queda enterrat sota tota la xerrameca i cridòria”.
Si la narrativa emocional substitueix l’anàlisi, es perd el contrast d’idees. Però la democràcia requereix un diàleg multilateral, entre la classe política i l’opinió pública, els experts, periodistes, intel·lectuals..., tots aquells sectors que formen l’esfera pública.
“És essencial que hi hagi una esfera pública robusta, en què hi ha intercanvi d’arguments, de fets, de valoracions. Però si això es transforma en un intercanvi d’insults, no hi ha esfera pública, només hi ha soroll. I un reflex de la perversió del debat públic és que fins i tot els epidemiòlegs estan assignats a una opció política”, subratlla SánchezCuenca.
Les expectatives sobre un canvi d’estratègia política són limitades. Els partits escruten al detall la reacció que tenen els seus missatges als mitjans de comunicació, a les tertúlies, a les xarxes socials. L’important acaba sent el que es digui en les pròximes hores. “Els polítics s’han deixat esclavitzar per experts en comunicació, spin doctors i fundacions que elaboren argumentaris, que són molt bons en la seva àrea però que els posen molta pressió i els acaben transformant en robots. He conegut molts polítics de primera línia, i en privat són gent assenyada i que reconeix errors, però en públic es transformen i no diuen més que ximpleries”, subratlla.
Posats en aquesta dinàmica, molts polítics se senten limitats a uns registres molt simples per no ficar la pota, per no donar peu a malentesos, no confondre ningú, i alhora cridar l’atenció. El resultat és a la vista de tothom.