Halitosi

Després de dos mesos i mig de confinament, ara hem d’anar pels carrers disfressats. Les màscares havien estat un instrument festiu o delictiu: amenitzaven els balls de carnaval o facilitaven l’anonimat dels bandits. Ara són una servitud fraternal: protegim els altres del nostres gèrmens. Malgrat que el doctor Trilla, sempre tan pacient i didàctic, n’ha fet una gran propaganda, es va descuidar d’explicar-nos que portar-la gaire estona, a més d’enutjós, pot ser irritant. En sentit literal: la màscara fa suar, provoca al·lèrgies i pot deixar les galtes com un mapa. Malgrat aquests inconvenients, té avantatges. Ara que el sol ja pica de valent, hi ha qui combina la màscara amb les ulleres fumades i va pel carrer completament d’incògnit. Més d’un ja ho ha aprofitat per atracar botigues. També ho aprofiten els que tenen mandra de rentar-se les dents, els fanàtics de l’all i els halitòsics en general, que fins ara havien de suportar les fastiguejades mirades dels companys de feina i els retrets de les amants.

Es pot afirmar amb una certa seguretat que, en aquests moments del segle XXI, els llençols són incompatibles amb l’halitosi. Però això no era tan clar en altres èpoques. Es veu que li pudia molt l’alè, a Clark Gable, el cèlebre actor del bigotet. Cada un

Actrius esplèndides es van veure condemnades al fètid alè de l’actor d’ulls endormiscats

dels seus cargoladíssims petons eren un viacrucis per a Vivien Leigh, l’actriu que va encarnar el personatge de Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué. Actrius esplèndides que van fer somiar homes d’arreu del món van veure’s condemnades al fètid alè de l’actor d’ulls endormiscats. Més aficionat a l’all que a la bellesa, Gable va turmentar Greta Garbo, Lana Turner, Hedy Lamarr i Ava Gadner en aquelles tòrrides besades que els espectadors del seu temps contemplaven com el súmmum de l’amor eròtic.

Malgrat la seva halitosi, Clark Gable xerrava pels descosits. Tenia la llengua fàcil i irreflexiva, típica dels personatges acostumats a ocupar sempre el lloc preferent. Un dia li van presentar William Faulkner. “Escriu guions per a nosaltres”. Gable s’acosta a Faulkner i li diu: “Vostè, que és guionista, alguna cosa deu saber de literatura. Digui’m el nom d’algun bon escriptor, que em ve de gust comprar un llibre”. Faulkner va dir-li: “Pot llegir Hemingway, John Dos Passos, Thomas Mann... i em pot llegir a mi”. “Ah! –va exclamar Gable–, vostè també escriu, Mr. Faulkner?”. “Una mica, sí”, va contestar l’escriptor, a qui pocs anys després van concedir el Nobel. I tot seguit va afegir: “I vostè, Mr. Gable, a què es dedica?”.