El repte de reconstruir el país

La comissió parlamentària per a la Reconstrucció Social i Econòmica d’Espanya s’ha convertit en un nou escenari per a la confrontació política. Al cap de pocs dies de la posada en marxa ja es pot afirmar que difícilment podrà complir la tasca d’aprovar un pla per al progrés futur del país i encara menys que això es faci per consens entre les principals forces polítiques.

Encara no hi ha enquestes al respecte, però poc ens equivoquem si diem que la majoria de la ciutadania considera intolerable que els seus representants polítics es dediquin a barallarse, amb objectius partidistes a curt termini, quan el país s’enfronta a la pitjor recessió des de la Guerra Civil. El que havia de ser l’alternativa a uns eventuals nous pactes de la Moncloa, que van treure Espanya de la recessió als anys setanta, s’ha convertit en una mala caricatura. La proposta d’un acord polític a llarg termini, que encari diverses legislatures, per a la reactivació econòmica i el pagament de l’endeutament de l’Estat, efectuada pel governador del Banc d’Espanya, no va merèixer la més mínima atenció per part de l’esmentada comissió parlamentària.

Ni la ciutadania ni les empreses d’aquest país, que són les que generen riquesa i ocupació, no poden esperar dos mesos o més que es proposin mesures per a la reconstrucció i la sortida de la crisi. Tampoc no poden esperar que els diputats de la comissió aprenguin economia. Entre una cosa i l’altra ens plantem, amb sort, després de l’estiu i això és ja massa tard. Però és que tampoc no hi ha garanties que aleshores es disposi d’un pla que sigui solvent i compti amb un suport majoritari.

Els treballadors, empresaris i inversors, que –insistim– són els que han de treure aquest país de la crisi, necessiten com més aviat millor un marc de confiança, amb mesures a curt termini que els garanteixin la supervivència, i amb plans a mitjà i llarg termini que ofereixin un horitzó de progrés i d’assumpció dels grans reptes econòmics i tecnològics que planteja aquest segle XXI.

En aquests moments, activitats clau per al país, com són l’automoció, el turisme i els serveis, especialment el comerç, que en conjunt sumen més del 40% del PIB, encara esperen que el Govern espanyol atengui els plans d’acció que han presentat els representants empresarials de cada sector.

Quina alternativa li queda a Pedro Sánchez per treure el país de la crisi i afrontar amb èxit el futur? Només una: recórrer a la societat civil. I aquesta, al seu torn, ha de fer un pas endavant. Convindria constituir urgentment una comissió de notables que defineixin el que cal fer, i el president, a partir d’aquí, dedicar-se a governar i gestionar el full de ruta. En aquesta comissió de notables haurien de figurar els millors líders empresarials del país, les escoles de negoci més prestigioses, les universitats, els homes de ciència i investigadors més destacats, així com els tecnòlegs més avançats, entre d’altres. L’objectiu ha de ser dissenyar un pla que converteixi la present crisi en una gran oportunitat de transformació i de progrés econòmic i social, juntament amb una reconsideració de la política fiscal. Cal aconseguir un teixit econòmic amb més productivitat, innovació i valor afegit. A Espanya hi ha prou talent i capacitat per aconseguir-ho.

L’enorme despesa amb càrrec a l’endeutament de l’Estat que generarà aquesta crisi, i que recaurà en les futures generacions, així com els ajuts que es rebin de la UE, s’han de gestionar amb el màxim rigor i no desemborsar un euro sense previ informe d’eficiència econòmica i social. No es pot repetir el Pla E de Zapatero, ni l’Espanya radial d’Aznar, ni la construcció d’aeroports sense avions i de l’AVE sense passatgers. S’ha d’invertir, sobretot, en recerca i innovació, i amb apostes estratègiques com el corredor del Mediterrani o la nova mobilitat.

Els pactes de la Moncloa es van concretar en unes poques setmanes sota el lideratge d’Adolfo Suárez i del gran economista Enrique Fuentes Quintana, aleshores vicepresident econòmic del Govern. Es tracta d’aconseguir una gesta similar.

Pedro Sánchez ha de recórrer a la societat civil per modernitzar Espanya i treure-la de la crisi