La Xina endureix la diplomàcia
La crisi del coronavirus ha posat en marxa una diplomàcia xinesa molt més agressiva, més nacionalista amb Occident i més combativa contra els que critiquen Pequín per la gestió de la pandèmia o s’atreveixen a posar en dubte la versió oficial del règim. Fins i tot més enllà de la resposta a la visió estrangera sobre la Covid-19, aquesta nova diplomàcia és més descarada i no dubta a amenaçar militarment Taiwan, pressionar obertament Hong Kong –per a Pequín són dos afers interns– i mantenir un pols amb els Estats Units.
Xi Jinping va demanar als seus subordinats un “esperit més combatiu” contra els que s’oposin a la Xina. I la nova política exterior, encapçalada per diplomàtics més joves i desacomplexats batejats com els Wolf Warriors, s’ha posat mans a l’obra. Des que el 2010 la Xina es va coronar com la segona economia mundial, aquest sentiment d’orgull i nacionalisme s’ha anat reflectint en la seva política exterior. Però ara el règim s’ha atipat dels atacs i la supèrbia d’un Occident, en especial dels EUA i d’Europa, que, segons el parer de Pequín, es nega a admetre el seu declivi davant el gegant xinès.
La Xina busca augmentar la seva projecció i influència al món i els corrents nacionalistes i hostils cap a les democràcies occidentals han guanyat terreny al si del Partit Comunista i de l’Administració. Ho hem vist aquestes últimes setmanes en forma de desafiadors i insòlits comentaris i declaracions sortits de les ambaixades xineses als Estats Units, França, la Gran Bretanya, Sudàfrica i Austràlia, entre d’altres. Diplomàcia 2.0 que utilitza principalment Twitter per respondre a les crítiques i reforçar la línia del règim per canals no oficials però que arriben a més gent.
Aquesta ofensiva diplomàtica ha agafat amb el peu canviat la comunitat internacional, acostumada les últimes dècades a una Xina que es mostrava com un país pacífic i dialogant. Ara, en canvi, Pequín no té rubor d’aprovar una llei de seguretat per a Hong Kong ignorant el seu Parlament autònom, intimida Taiwan amenaçant de fer servir la força i manté una oberta guerra comercial amb els Estats Units.
Amb tot, aquesta agressivitat diplomàtica té detractors dins del PCX. Ambaixadors de la vella escola la desaproven, consideren més efectiva la política del perfil baix que va practicar Deng Xiaoping i opinen que la diplomàcia xinesa ha de ser “més forta, no més dura”. Xi Jinping pretén restaurar l’orgull nacional –eina essencial del manual del PCX– amb una política cada vegada més intransigent en afers internacionals. Xi creu que la Xina ja no s’ha d’amagar i ha d’imposar la seva pròpia narrativa. La retirada dels EUA d’organismes internacionals com l’OMS la pot capitalitzar la Xina augmentant-hi la seva influència i per això els seus diplomàtics estan trencant les tradicions per esdevenir més agressius i combatius. Una cosa que ja va aparèixer en la crisi financera del 2008, però que ara adquireix tons clarament intimidatoris.
La política exterior de Pequín esdevé més agressiva i hostil per combatre crítiques i defensar la seva gestió