La batalla és pel poder

La brutalització de l’oposició popular, a banda de la crítica a un govern erràtic, té un objectiu inconfessable: la defensa d’una tecnoestructura que va a sac quan veu amenaçada la seva posició. Dins l’escenificació nacionalista que hem vist pels carrers benestants de Madrid, a banda de denunciar la gestió discutible de la crisi sanitària per part de Pedro Sánchez, repica l’afany de protegir un privilegi: una fiscalitat deslleial amb el teixit empresarial espanyol, que desequilibra territorialment el país i sobretot té les classes populars madrilenyes com a damnificades principals. Dit d’una altra manera, quan l’aznarat intueix que la seva hegemonia pot ser qüestionada, invoca el repertori emocional del macizo de la raza i així, onejant la bandera, blinda la roca d’un poder que res, ni tan sols l’executiu, sembla tenir la capacitat de perforar per intentar reformar l’Estat.

Com que aquesta hegemonia es va apuntalar ara ja fa ben bé un quart de segle, podem començar a analitzar-la amb una certa perspectiva. I com que la cronologia és la columna que sustenta tota interpretació històrica, proposo un punt de partida: 28 de juny de 1996. Aquell dia, quan feia un mes i mig que Aznar era president, el seu govern va assumir les Bases del programa de modernización del sector público empresarial proposades pel vicepresident Rato. La clau de volta era la privatització de les empreses públiques, intensificant una política estrenada pel felipisme de l’última època. Si en primera instància l’objectiu socialista havia estat la racionalització del sector públic, l’aposta popular va ser la liberalització. Per ideologia i per complir amb la convergència que dictava el tractat de Maastricht. Però aviat es va veure que la concreció d’aquell programa liberal portava aparellada una clàusula no escrita.

A finals de 1999 el moderat Javier Tusell ho va posar negre sobre blanc: “Los presidentes de las empresas privatizadas más importantes se dividen en tres categorías: amiguísimos, amigos y amigos de los amigos del presidente del Gobierno”. Al cap de pocs mesos Felipe González va descriure què s’havia produït durant la primera legislatura popular: “La creación de una oligarquía nueva, controladora de las finanzas –en un país con poca autonomía empresarial–, de la economía en sectores estratégicos y de la mayor parte de los medios de comunicación”. Una mica després el gran Joaquín Estefanía va fixar una síntesi a La larga marcha: “El PP había sustituido al antiguo sector público empresarial por un sector privado gubernamental”. D’aquí venim.

Va passar mentre la classe dirigent del pujolisme, encara a la Generalitat, apurava la gran rutina (per dir-ho amb la novel·la de Valentí Puig que la descriu) fumant havans als salons del Majestic. Potser el fum del seu entramat regional no els deixava veure la profunditat d’allò que els hauria d’haver fet reaccionar: una descompensada concentració de poder a Madrid, a un determinat Madrid, quan ells havien prescindit de les palanques sobre les quals començava a grimpar el selecte nucli professional que controla, per oposició i per tradició, l’administració

Quan l’aznarat intueix que la seva hegemonia és qüestionada, oneja la bandera i blinda el seu poder

espanyola. Perquè no van ser només els amics dels quals va parlar Tusell –els Blesa, Villalonga i companyia–. Tampoc només els gàngsters que van acabar engarjolats. A ells els ha acompanyat una elit que, amb la naturalitat del que s’ha fet costum, disparant el seu sou, ha transitat de l’Advocacia de l’Estat a la sala de comandament d’empreses de l’Ibex lligades al BOE.

Aquest és el sector que constitueix el rovell de l’ou de l’aznarat i que ara compta amb la Comunitat de Madrid com a primera referència institucional. No és la primera vegada que passa. La conjuntura és la mateixa que durant els anys de plom d’Esperanza Aguirre, entronitzada gràcies a un cas de transfuguisme vergonyós. Va ser durant el regnat de l’aguirrisme, precisament, quan va quedar clar que aquell determinat Madrid havia monopolitzat el poder efectiu de l’Estat. Ni els calia ja ser a la Moncloa. La millor prova va ser la capacitat per avortar dues grans apostes per alterar l’statu quo espanyol. Les dues les liderava el poder catalanista. Les dues, sense bons aliats, van ser sabotejades. La primera, el 2005, va ser l’opa frustrada a Endesa de Gas Natural –el seu president, Salvador Gabarró, també va cridar aviat “Madrid se va”– i la segona, la sentència de l’Estatut ara farà deu anys.

Des d’aquell moment els catalanismes, que havien actuat com la principal força centrífuga per modernitzar l’Espanya moderna, estan noquejats o perduts des de fa una dècada dins del seu propi laberint. Però és ara quan l’hegemonia de l’aznarat, que ha aspirat totes les energies del centre peninsular, està creant les condicions per bastir una alternativa perifèrica dels territoris que no es conformen a exercir només un rol provincial. La clau serà l’excel·lència a l’hora d’adaptar-se a la globalització regionalitzada que vindrà. Qui sàpiga establir les aliances adequades, entre territoris i amb Europa a l’horitzó, podrà batallar. Perquè aquesta batalla pel poder, ocultada entre insults i cassolades, és la que de debò s’està produint.