La roda de la fortuna
Quan vaig iniciar fa gairebé un parell d’anys el viatge per fer la volta al món no podia imaginar, esclar, que el planeta s’aturaria. La idea era anar parant allà on l’atzar o la voluntat així ho indiquessin, però era imprevisible que el globus frenés el seu gir i ens deixés a tots quiets al lloc, com en el joc de l’estàtua o com a conseqüència d’un temut encanteri de conte tradicional. És curiós que la pandèmia m’ubiqués just al lloc on vaig néixer, com si restituís alguna forma de justícia poètica.
Durant el viatge al voltant del món he comprovat que hi ha molts llocs on somriure a un desconegut al carrer, a l’autobús, en un comerç, es rep com un gest inapropiat. Són llocs on la gent, quan és blanc d’un somriure o d’una salutació d’algú que no li ha estat presentat, es pregunta inquiet què vol o si està confós o fins i tot sonat.
No passa res semblant aquí, a Buenos
Aires, on no només se saluda amb un somriure la gent amb qui una es creua, sinó que, moltes vegades, se li afegeix un “bon dia, senyora”, un “com va, noi”, un “quin dia tan maco” i, si hi ha temps, comentaris més elaborats i fins i tot profunds.
Per això l’arribada de la mascareta es pateix amb tanta intensitat. Talla de manera dràstica una de les formes de comunicació més espontànies i alegres, una de les maneres més genuïnes de vincular-se i d’intercanviar energies. És com treure-li les piles a un control: per molt que es premi el botó, el senyal no arriba.
Pensant just en això fa unes setmanes vaig iniciar una pràctica que em té feliç i que, segons he comprovat, alegra i fins i tot diverteix aquells a qui en faig partícips. Els dies en què surto a comprar, quan em creuo pel carrer amb la gent o entro als comerços, informo en veu alta: “T’estic somrient”. Veig ulls que s’encenen, sento rialles i gaudeixo dels acudits, comentaris, agraïments o sospirs que es comparteixen, com si tots volguéssim dir-nos “soc aquí, continuo sense ser un estrany encara que sigui un desconegut; pateixo i sento i penso i somio com tu; per això et somreia abans quan podies veure’m, per això t’ho explico ara que no em veus, perquè hi ha coses que res ni ningú no ens pot robar”. I no és el mateix, però ajuda que el virus que va aturar el món no ens petrifiqui també el cor.