La sort del virus
Mala sort això del virus, com tantes coses a la vida. Per si algú ho dubtava, aquesta pandèmia ha confirmat que estem a la mercè de forces que no controlem, per exemple, tots morim. Sí. Fins i tot Donald Trump, Vladímir Putin, Angela Merkel i, probablement, Diego Maradona. Al màxim que un pot aspirar és a viure una vida més o menys feliç i arribar a una bona edat.
Peter Piot, un microbiòleg conegut en el món de la medicina com el rei del virus , va donar la seva opinió sobre com podria evolucionar la malaltia en una entrevista publicada al Financial Times fa tres mesos. Però la seva conclusió final tenia poc a veure amb la ciència. “L’absència de la mala sort a la vida és el més important”, va dir.
La sort ha estat absent al país de naixement del doctor Piot. Bèlgica continua sent el país amb el nombre més alt de víctimes del virus del món per càpita. Població, 11,5 milions; morts del virus, 9.388. Si els Estats Units tinguessin el mateix índex de mortalitat, tindrien gairebé 300.000 morts, tres vegades més que la xifra avui. Potser arribaran als 300.000. Dependrà en part de la sort.
Si no, com es pot explicar la discrepància tan gegantina entre els estats de Califòrnia i Nova York, que han imposat mesures de confinament similars? Califòrnia té 40 milions d’habitants i poc menys de 4.000 morts del virus. Nova York té 20 milions d’habitants i gairebé 30.000 morts. Per càpita, Nova York ho ha tingut 15 vegades pitjor.
A Europa és habitual identificar Alemanya com un país exemplar en la resposta al virus. Població, 83 milions; morts, gairebé 8.500. Els que diuen que països com Espanya, França o el Regne Unit han gestionat malament la malaltia solen apel·lar a l’exemple alemany. Una resposta, la que va donar un ministre del Govern alemany a la BBC fa un mes, seria: “De vegades això és qüestió de sort”. Una altra, que, bé, són alemanys. Parteixen amb avantatge. Però llavors, què es pot dir pel que fa a Grècia? Ningú no ha acusat els grecs d’exhibir un excés d’ordre prussià, però al costat d’ells els alemanys queden malparats.
Grècia ha patit 175 morts pel virus. La seva població és vuit vegades menor que la d’Alemanya. 175 multiplicat per 8 és 1.400. L’índex de mortalitat alemany és sis vegades més alt que el de Grècia.
Ningú no ho ha sabut explicar. Que si un país va confinar abans que l’altre, o que va exercir més les regles del distanciament social, o que va fer més tests: aquí potser hi ha una part de la resposta, però no tota. Vegem el cas de l’Àfrica subsahariana, on hi ha hagut poc confinament, poca distància social i pocs tests. El total de morts registrats fins ara s’acosta als 3.000. Els pronòstics catastròfics per al continent han acabat sent exagerats. Tot i que potser s’acabaran fent realitat.
Ningú no en té ni idea, un altre motiu per sorprendre’s davant d’una de les curiositats d’aquests temps: l’abisme que separa el desconeixement científic i la certesa dels governs. Els que manen saben poc sobre el virus, igual que els altres, però calculen amb una admirable exactitud els dies que s’ha de fer el confinament, les hores en què determinats sectors de la població poden sortir al carrer o no, les dates en què es reobren les botigues, els bars, les escoles, les fronteres. És important, dit això, que els governs transmetin autoritat. Perquè els ciutadans no es tornin bojos ajuda tenir confiança en el bon criteri dels governants, ajuda creure que la mentalitat de ramat és més útil que el debat.
Els que menys han qüestionat el model de confinament ultra espanyol són els que més han qüestionat el gairebé insultant llibertinatge del model suec. Per això és comprensible que alguns obtinguessin una certa satisfacció la setmana passada amb la notícia que durant uns dies Suècia va tenir el percentatge de morts més alt d’Europa.
Però fem una comparació entre Catalunya
i Suècia. Catalunya és la regió on es continuen imposant les restriccions més severes d’Espanya, i d’Europa. A Catalunya hi ha set milions d’habitants i hi ha hagut unes 5.600 morts pel virus. A Suècia hi ha deu milions d’habitants i hi ha hagut una mica menys de 4.300 morts.
Estocolm no ha patit més que Barcelona; és a dir, la catàstrofe anunciada del no confinament suec encara s’ha de veure. Potser han tingut bona sort. I potser han tingut mala sort respecte a Noruega, que té la meitat d’habitants però només ha tingut 236 morts. Si calgués elegir el campió d’Europa en la batalla contra el virus, Noruega seria un candidat seriós. Se suposa que aquí hi ha d’haver lliçons d’utilitat per als altres en el cas que hi hagi un altre brot seriós del virus.
A veure què diu la persona que ha liderat la batalla, Camilla Stoltenberg, directora general de l’Institut de Salut Pública noruec. Stoltenberg ha assenyalat aquesta setmana que la resposta del seu país a la crisi havia estat força semblant a la sueca, i força menys severa que la d’un país com França. O com Espanya, podria haver afegit. A Noruega la gent ha pogut sortir a córrer i caminar i les botigues s’han mantingut obertes a tota hora.
En declaracions a la televisió noruega, Stoltenberg va demostrar un candor inusual per a una persona que treballa per a l’Estat. Va dubtar dels avantatges del confinament.
“La nostra avaluació ara –va declarar– és que es podria aconseguir el mateix resultat, i evitar part de les desafortunades conseqüències, sense confinar”. És important preguntar-se honestament si els confinaments van ser eficaços, va dir, ja que és possible que els nivells d’infecció tornin a pujar. Va reconèixer, per exemple, que “la base científica no era prou bona” per tancar les escoles.
En una altra entrevista aquesta setmana, en aquest cas al diari digital argentí Infobae, Stoltenberg va qüestionar el valor del gregarisme com a resposta ciutadana.
“Crec que la meva recomanació principal en aquestes situacions és que hi hagi un debat obert, lliure i públic per avaluar les conseqüències de les mesures. Jo diria que no només cal centrar-se en la infecció, sinó que també el tema dels efectes de les mesures de confinament ha de ser una part de la discussió. Cal avançar amb aquests debats i considerar seriosament maneres alternatives de lluitar contra la malaltia, perquè les conseqüències socioeconòmiques no siguin tals que les desigualtats s’incrementin i hi hagi més crisi social, a més de protegir l’economia”.
I la noruega va afegir: “Per això crec que la llibertat d’expressió és molt crucial en aquest procés”.
Esclar, és possible que Stoltenberg s’equivoqui. És possible que no hi hagi debat. És possible que torni el virus, Noruega no confini i les xifres de morts es disparin. Sort. Sort per a tothom.
Sorprèn l’abisme que separa el desconeixement científic i la certesa dels governs
La catàstrofe anunciada del no confinament suec encara s’ha de veure; potser han tingut bona sort