Llibertat amb ira
Dicen los viejos que en este país hubo una guerra...”. Dues cançons es van fer tan populars durant la transició política espanyola que han quedat gravades en la nostra memòria col·lectiva. Aquell viatge de la dictadura franquista a la democràcia va tenir el seu fons musical amenitzat per Habla, pueblo, habla, dels Vino Tinto, que va ser el tema que el govern d’Adolfo Suárez va triar per a la campanya publicitària del referèndum sobre la llei per a la Reforma Política que es va celebrar el desembre del 1976. I que s’encavalcava amb Libertad sin ira, de Jarcha, que també es va fer servir en una altra campanya de publicitat, la del llançament del Diario 16, aquella mateixa tardor del 1976, quan es complia el primer aniversari de la mort del dictador. La cançó del grup Jarcha començava amb aquests primers versos que encapçalen l’article. Més endavant continuava “Dicen los viejos / que este país necesita / palo largo y mano dura / para evitar lo peor”, per arribar a la tornada inoblidable que era simultàniament un cant a l’esperança i també una resignada i gairebé cínica opció possibilista: ““Libertad, libertad / sin ira, libertad / Guárdate tu miedo y tu ira / porque hay libertad / sin ira, libertad / Y si no la hay / sin duda la habrá”. Molts dels que ni tan sols teníem edat aleshores per participar en aquell referèndum recordem les dues cançons i el seu missatge. I ara, gairebé quaranta-cinc anys més tard, una altra vegada hi ha gent reclamant la llibertat als carrers. Per bé que la paradoxa és que ara ho fan alguns ressuscitant la bandera amb l’àguila i denunciant la nostra democràcia com una dictadura encoberta. Llibertat amb ira, que és el que hem vist –o almenys el que a mi m’ha semblat veure– en part de les manifestacions protagonitzades per Vox i encoratjades més o menys el·lípticament pel Partit Popular.
Que es reclami més llibertat gairebé sempre és bo, però voler subvertir l’ordenament constitucional al carrer amb el reclam de la llibertat pot fer aflorar, bé que ho sabem a Catalunya, tant somnis de millorar la societat com fantasies involucionistes i clarament totalitàries. Populisme i nacionalisme fa temps que acampen entre nosaltres i em sembla evident que no en tots els casos reclamar un nou ordre ens situa davant un horitzó més democràtic.
Han passat més de quaranta anys i l’Estat continua sent una maquinària viva i poderosa que ha sumat a la xarxa clientelar tradicional, amb les seves nissagues de funcionaris, jutges i uniformats, nous beneficiaris fills de les autonomies, que també són Estat, i de les respectives xarxes clientelars, que també han passat en més d’un cas de pares a fills i fins i tot nets.
I ja només ens faltava això. Funcionaris –crec que molts–, comerciants, petits empresaris i gent teòricament d’ordre oposant-se a les maneres dictatorials del Govern de coalició actual, llançant-se als carrers malgrat l’estat d’alarma i encara que el virus continuï allà, com una malvada intel·ligència naturista que desitja i encoratja la multitud i que busca formar grups, al revés del que la policia exigia durant la transició.
Ara és moneda corrent sentir que el deep State espanyol existeix i que continua sent franquista malgrat els molts anys i els enormes canvis que aquesta societat ha viscut. I per corroborar-ho, apareixen tots aquests conciutadans irats i criden, gaudint de la seva llibertat, que no tenen llibertat. Al final, el que agermana una gran part d’aquests nous contestataris, d’extrema dreta o d’extrema esquerra, és la seva fe en l’Estat. El seu convenciment que no només l’Estat els és propi i propici, sinó que la propietat de l’Estat és seva. També a Catalunya hi ha una bona part dels que reclamen un Estat propi que el que en realitat voldrien és la propietat d’un Estat.
No els diré que tenim un problema, perquè em temo que en tenim molts, de problemes i que continuem sumant motius per a la preocupació. Afegeixin vostès al combinat les també innegables xarxes clientelars dels partits polítics, vells i nous, i les seves connexions financeres i mediàtiques, i tindrem aquesta amalgama de descontentament i revolta que ens pot portar al desastre, perquè no es tracta ja que el nostre sigui un Estat fallit, com se’ns repeteix inversemblantment sovint, sinó que el que podem tenir és una societat fallida.
Que la bandera espanyola constitucional es faci servir com a bandera de part i que estiguem de nou entre les faccions tan pròpies de la història espanyola no és més que un dels símbols més irritants i obscens de la descomposició de la nostra convivència social i del nostre projecte comú de futur, que brilla per la seva absència.
La protesta hauria de ser una cosa més seriosa que l’expressió irada de l’emprenyament. I la ira, aquella forma de bogeria, no ha portat mai la llibertat. Més aviat al contrari.
No en tots els casos reclamar un nou ordre ens situa davant un horitzó més democràtic