Aterratge d’emergència
El febrer passat, un Air Canada va sobrevolar Madrid durant hores, abans de fer un aterratge d’emergència. En situacions així, la preparació de la tripulació i una bona comunicació amb els passatgers són essencials per mantenir la calma. Des que va començar l’estat d’alarma, tenc la impressió que som tots dins d’aquell avió, però amb uns quants agreujants. A la inquietud del que ens espera quan toqui a terra, s’afegeix l’angoixa de saber que els pilots, inexperts, no s’entenen entre ells. Tampoc sembla que es posin d’acord amb la torre de control.
Als passatgers primer els digueren que no podien moure’s del seient. Però passades les turbulències més fortes, els permeten fumar, sempre que ho facin a la part de darrere i prenguin alguna consumició, de manera que hi ha aglomeracions al passadís i l’avió és ple de fum. Els altres han de dur posada la màscara d’oxigen. Haurien d’haver-la portat des del començament, però com que no n’hi havia per a tothom perquè algunes eren defectuoses, no ha estat obligatori fins ara, segons diu l’auxiliar de vol. Els nins, asseguts a la falda dels seus pares
Tot anirà bé, promet el comandant; però no sembla que això depengui d’ell
–que ja tenen les cames adolorides i no saben com entretenir-los–, pregunten si falta gaire per arribar. Als grans se’ls debiliten els músculs; per a ells el temps no transcorre igual.
Per si això fos poc, un grup cada cop més nombrós exigeix que l’avió baixi ja, i algú fa volar drons a la pista. I com que comença la temporada turística, s’ha reactivat la circulació aèria, de manera que d’altres li passen per davant. Mentrestant l’avió ha anat deixant anar combustible, potser massa ràpid, tot i que als qui van a dins el viatge se’ls fa etern. El dipòsit gairebé és buit. Cal aterrar de forma urgent. Bombers i ambulàncies esperen; són els únics conscients de la situació, els únics que saben com actuar en cas que alguna cosa vagi malament.
Tot anirà bé, promet el comandant. Però no sembla que això depengui d’ell. De fet, s’ha passat el vol dient que, junts, vencerem aquesta guerra contra l’avaria. Els creients resen i confien, els fòbics pateixen, els ansiosos renyen a tothom, els nihilistes consumeixen i fumen, i els inconscients beuen i s’apunten al ball. Un es va quedar adormit amb els cascos posats abans de l’enlairament; de vegades desconnectar és la millor manera de protegir-se. Un altre vaticina el que passarà, per presumir amb un “jo ja ho deia” si ho pot explicar, o perquè almanco consti que ja ho deia, si no ho pot fer. S’inicia el descens. Cordau-vos els cinturons.