Cafè Zurich
Quan s’acabi la pandèmia, si m’agafa viu, el primer que penso fer és prendre’m un whiskey a la terrassa del Zurich...”. Això escrivia jo a la meva Terrassa del 22 de març. Doncs bé, la pandèmia no s’ha acabat, però algunes terrasses han obert, entre les quals la del Zurich, i, com que gràcies a Déu continuo viu, dilluns vaig agafar un taxi i vaig anar a la plaça de Catalunya cantonada Pelai a prendre el meu whiskey a la terrassa del Zurich, tal com els havia anunciat.
Per què, al Zurich? Doncs perquè és una de les dues terrasses on em portava el meu pare quan era petit abans d’endinsar-nos a la Rambla. L’altra era La Luna. Als anys quaranta, quan vam tornar de França, vivíem a la plaça de la Bonanova –amb una església mig destruïda–; un barri, el de Sant Gervasi, que no era ni Sarrià ni Gràcia, tots dos amb una forta personalitat. Era un barri que es buscava, i mentrestant el meu pare solia agafar un taxi i em portava al Zurich o a La Luna, a prendre una taronjada, abans de passejar-nos Rambla avall, camí de Colom, de la mar. Una Rambla amb ocells, flors i quioscos; amb l’Ateneu (al carrer Canuda, a dos passos de la Rambla); amb la vella Llibreria Francesa; amb la Boqueria, i amb aquella botiga, baixant a mà dreta, on hi havia un bussejador rere la porta, amb l’escafandre... És a dir, que aquell nen de la Bonanova va descobrir Barcelona a la Rambla. Per ell, la Rambla era Barcelona, i en certa manera ho continua sent, encara que aquesta Rambla ja tingui molt poc a veure amb la que li va mostrar el pare. En resum, vaig anar a la terrassa del Zurich perquè continua sent un punt estratègic en la meva relació sentimental amb Barcelona.
Vaig arribar cap a la una del migdia. No va ser gens difícil, a diferència d’altres vegades, trobar-hi una taula. Vaig demanar un whiskey, o més ben dit, un whisky, un Ballantine’s –al Zurich no serveixen Jameson, el
Vaig anar al Zurich perquè continua sent un punt estratègic en la meva relació sentimental amb Barcelona
meu whiskey irlandès–, amb una ampolleta d’aigua sense gas: vuit euros. Al carrer Pelai hi havia obres, el quiosc dels diaris –on hi va haver un temps que solia agafar Il Mattino de Nàpols- estava tancat i l’escala del metro semblava buida. A la meva esquerra, just a l’entrada del local, hi havia una parella que em va cridar l’atenció. Eren gent jove, entre els 20 i 30 anys. Ella estava asseguda pràcticament a les cames d’ell, que li posava la mà al culet, enfonsant-la al texà, mentre ella li besava el coll i li mossegava l’orella. Vaig suposar que havia de fer més de dos mesos que no es podien estimar i que havien escollit el Zurich per trobar-se. Es van conèixer allà, a la terrassa? Ves a saber. Els cambrers se’ls miraven amb un cert respecte, fins i tot diria que amb un cert afecte. Quan el noi es va atipar d’acariciar-li el culet a la mossa, i aquesta, de mossegar-li l’orella, la parella es va posar les respectives mascaretes, i agafadets de la mà, van desaparèixer de la meva vista.
Dimarts (26 de maig) el col·lega Luis Benvenuty recollia en aquest diari algunes paraules del senyor Andreu Valldeperas, responsable del local: “Soc optimista, crec que vindrà la gent de la ciutat. I a l’estiu vindrà gent de tot Catalunya”. Que Déu l’escolti, senyor Andreu.
A la factura que em dona el cambrer (en Fede, un excel·lent professional) hi llegeixo: “Cafè Zurich, des del 1920”. Per tant, aquest any el Zurich fa 100 anys, es converteix en un local centenari. Valga’m Déu! I com ho celebrarem, senyor Andreu? Perquè hem de celebrar-ho, amb mossegades a l’orella, amb carícies al culet, amb gent de la ciutat, amb gent de tot Catalunya i amb turistes –això espero– de totes les parts del món.
Fa alguns anys, bastants més aviat, vaig publicar a El País un article que vaig titular: “No ens pispeu el Zurich!”. Era una clara referència a les últimes pàgines d’un llibre de Lluís Permanyer (Biografia de la plaça de Catalunya, Edicions La Campana, Barcelona, 1995), en què en Lluís s’exclamava: “No em toqueu el Zurich!”. Escrivia jo a El País: “Estimat Lluís Permanyer, estimat amic, company, estimat germà: no ens tancaran el Zurich. Renaixerà, crec, de la vella illa de la vergonya demolida i tornada a edificar, a la fi, amb capital –quina vergonya!– estranger. Renaixerà i tu passejaràs els teus bigotis i jo beuré les meves copes i les estrangeres mostraran les seves esplèndides cuixes. Com Déu mana. I si no fos així, estimat Lluís, sempre et quedarà el recurs d’escriure un altre llibre, un més, sobre el Zurich, sobre aquella memòria de la teva ciutat –de la nostra, Lluïset– que any rere any ens mostres i retornes”. I no van tancar el Zurich. El que van tancar va ser La Vanguardia del carrer Pelai (abans Pelayo).
PS. Se’ns va morir la senyora Carme Catà. La senyora Catà, octogenària, una mica més gran que jo, era la poetessa del meu barri. No tots els barris d’aquesta ciutat que un dia va ser nostra es poden permetre el luxe de tenir una poetessa com la senyora Catà. Per Nadal, per Sant Jordi, per la Mercè... llegíem a les botigues del barri els versos de la senyora Catà. A la porta de L’Avi David, la meva carnisseria del carrer Rosselló cantonada passeig de Sant Joan, es pot llegir l’última “recepta” de la senyora Catà: “Ingredients. Un bon manat de coratge, un pessic de dolça pau, un xic de gust de tendresa, tot un rajolí d’amor, un trosset de paciència, amb curull grapat de fe, per un camí que ens espera en el nou dia d’avui”.
Descansi en pau.