Les sèries que ‘amaga’ Netflix
‘White lines’ gairebé no va tenir promoció malgrat ser d’Álex Pina
A Netflix hi ha centenars de produccions anuals. Hi ha setmanes que resulta impossible assumir el volum que proposen, sobretot per la quantitat d’episodis i pel·lícules que ja tenim acumulades a la llista de pendents. El volum és la clau de la plataforma. Però això provoca situacions peculiars: quan estrenen una sèrie i gairebé sembla que no vulguin que la miris. Això ha passat amb White lines. Sobre el paper hauria d’haver estat una de les estrenes més sorolloses del maig. Darrere té Álex Pina, el creador de La casa de papel, l’home responsable d’un dels èxits més grans de la plataforma. A sobre s’ha rodat en anglès, de manera que té un perfil més internacional que la banda del Profesor. I, com que té un argument que barreja comèdia i thriller, no hauria de ser incompatible amb els que gaudeixen dels atracadors.
Tot i això, a diferència de La casa de papel, que tenia un múscul increïble a l’hora de promocionar la sèrie, independentment de si vivíem confinats o no, aquest White Lines es va estrenar amb poc soroll. De sobte era al catàleg però sense escarafalls. I, després de donar un cop d’ull als comptes de Twitter i Instagram de Netflix España, White lines brillava per la seva absència.
El divendres que es va estrenar, el 15 de maig, per a Netflix semblava més important que incorporaven la pel·lícula d’Operación Triunfo al seu catàleg (sobre l’edició de Chenoa
i David Bisbal) que la nova sèrie del creador de La casa de papel, que simplement amb aquesta descripció hauria de captar l’atenció del públic. Hi ha més publicacions sobre David Bustamante o Maxi Iglesias, el de Valeria, que de la sèrie amb Juan Diego Botto.
Si es compara amb l’adaptació de les novel·les d’Elísabet Benavent, que es va estrenar una setmana abans, el soroll és molt i molt diferent. L’avantatge que van tenir les noies romàntiques de Madrid és que, encara que no tinguessin la crítica a favor, Netflix confiava en l’èxit de la proposta. Amb White lines no feia aquest efecte, i no és l’única.
El mateix dia que Valeria desembarcava a la plataforma, també hi apareixia The Eddy, una sèrie musical sobre un club de jazz a París. Que pot ser que aquest títol no tingui un perfil gaire comercial a Espanya? Cert. Però quin sentit té comprar un projecte de Damien Chazelle, l’oscaritzat director de La La Land, si després deixes que passi pel catàleg sense esforçar-te a comunicar la seva existència? Perquè és veritat que hi ha sèries que passen sense pena ni glòria pels nostres televisors i els periodistes en tenim part de culpa. Nosaltres contribuïm al soroll i, quan passem d’una proposta per més que ens enviïn material, som responsables parcials de la seva absència en la conversa. Però amb casos com The Eddy, White lines o Mindhunter, que és de les millors ficcions de Netflix però va desembarcar a l’agost gairebé sense promoció prèvia, no queda cap més opció que pensar que simplement Netflix de vegades sembla que no vol que mirem algunes de les seves sèries.
Quan l’element diferenciador és el volum, a les sèries els pot tocar el rebre. Per exemple, perquè l’obra no encaixa en l’estratègia de comunicació perquè ja està saturada (i, per tant, se n’obliden). O passen de promocionar-la perquè pensen que no serà prou bona. O simplement pensen que no seran maratonejades o virals, de manera que prioritzen les obres segons els mercats.
Sigui quina sigui la raó, és trist quan una sèrie desembarca sigil·losament a la televisió després de l’esforç dels implicats i més quan, per exemple, White lines té localitzacions a Mallorca i Eivissa, part dels diàlegs en castellà i el nom de Pina com a màxim responsable. Podia salvar-la el boca-orella amb la seva aroma estiuenca? O simplement aparèixer al catàleg? I és que, malgrat que se’n van oblidar, va aconseguir col·locar-se al número u.