Una societat que descarta la gent gran no té futur

La Covid-19 ha posat fi a la vida de bona part d’una generació que després de la guerra va treballar per la reconstrucció i la democràcia. Han desaparegut silenciosament sense l’agraïment i l’afecte que mereixen. Ha estat un veritable drama humà que ens fa esgarrifar i ha evidenciat una fragilitat estructural de la nostra societat que ha vist ressorgir la solidaritat cap als més vulnerables, l’excel·lència mèdica i la qualitat del personal sanitari.

Però més de la meitat dels morts per coronavirus a Europa vivien en residències. Hi ha una cosa que no funciona! A Espanya un 4% de les persones de més de 65 anys viuen en residències, i allà han mort més de la meitat de tots els morts per coronavirus, més de 19.000 persones. Durant el confinament s’ha mostrat dramàticament la incapacitat d’aquestes estructures de salvaguardar les vides més febles. Abans de la pandèmia havíem tancat els ulls per no veure-ho i no haver d’afrontar una veritat incòmoda. Estàvem construint una societat utilitarista que aïllava els més fràgils en institucions costoses i ingrates, perquè estan més sols. Alçant la bandera d’una suposada eficàcia es va construir un sistema d’atenció a la gent gran poc respectuós amb la seva dignitat i la seva voluntat, perquè volen quedar-se a casa.

Les dramàtiques xifres de morts a les residències no s’haurien donat si no s’hagués obert pas la idea que es poden sacrificar les vides de la gent gran en benefici d’altres. La cara més fosca de la “cultura del descart” ha aparegut durant la pandèmia. No hi ha hagut una sanitat per a tothom, basada en l’ètica democràtica i humanitària que consisteix a no fer distinció de persones. Al seu lloc ha aparegut una “sanitat selectiva”, en què la gent gran es considera una víctima acceptable.

Commocionats per aquesta mortaldat i per demanar una sanitat per a tothom ha sorgit la crida internacional “sense gent gran no hi ha futur”. Impulsat per Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, aquesta declaració ja l’han signada milers de persones, com l’expresident de la Comissió Europea R. Prodi, el filòsof J. Habermas, el sociòleg M. Castells o l’economista Jeffrey Sachs (per noves adhesions a la web Santegidio.org).

Pensar que la nostra societat no es pot permetre massa gent gran perquè és massa costosa i no és productiva és una aberració. Si rebaixem el valor de la vida fràgil i feble dels més grans, ens preparem per devaluar totes les vides i acceptem simplement una cultura de mort.

Si volem que prevalgui la lògica de la vida hem de canviar aquesta cultura. Un plantejament utilitarista ja sabem on ens ha portat. El principi de salvar una vida sempre és costós. Però per conservar el que hem conquerit les últimes dècades hem d’invertir en la sanitat pública i no pas considerar una mala inversió les polítiques de prevenció. Els principis d’igualtat de tractament i de dret universal a l’assistència sanitària són indiscutibles per tenir una sanitat per a tothom, sense exclusions.

Construir una societat en què la benedicció d’una llarga vida no es converteixi en una maledicció d’un final miserable no és difícil d’imaginar. Per a qui és autosuficient o té petits problemes de salut o de dependència (com sol passar amb la majoria de la gent gran) no serveix la residència tradicional, hi ha alternatives menys costoses que permeten viure, segurament, més i millor. El model actual basat en la institucionalització de la gent gran no funciona, no és sostenible i deixa els avis sols. Cal fer una profunda reflexió: un canvi de mentalitat i de model.

La gent gran vol i pot quedar-se a casa si som capaços de construir xarxes de solidaritat i proximitat perquè estiguin acompanyats i atesos. Les convivències, cohousing (habitatges privats però amb una sèrie de serveis comuns i planejada i gestionada pels seus residents), pisos tutelats o cases familiars ja són una realitat. En qualsevol cas, cal potenciar l’assistència domiciliària i una integració necessària entre l’atenció social i sanitària en l’àmbit territorial. La gent gran i els seus familiars necessiten ajuts econòmics i els serveis necessaris per fer-ho possible, i disposar de persones que els cuidin.

Com a societat ens hem de plantejar aquest canvi de model i aprendre a viure d’una manera diferent, sense aïllar els nostres avis. Perquè a través de tot aquest malestar s’ha imposat una certesa: una societat que deixa morir la gent gran no té futur.

Els avis volen i poden quedar-se a casa si som capaços de construir xarxes de solidaritat i de proximitat Si rebaixem el valor de la vida fràgil dels més grans, devaluem totes les vides i acceptem una cultura de mort