Des d’una altra òptica
ANA PORTNOY (1950-2020) Fotògrafa
AAna Portnoy se la pot trobar en més de cinc-centes mirades i expressions. Tots aquests retrats parlen de la seva formació estètica i personal. Ana Portnoy tenia un do, i el va treballar de valent.
La seva formació com a fotògrafa es va iniciar a Barcelona, una ciutat on va arribar el 1977. Tenia 27 anys, una filla de 4 i un altre nen acabat de néixer. Deixava enrere deu anys de militància política a l’Argentina (als 15 anys ja havia estat contractada en una fàbrica), la clandestinitat, la desaparició dels seus. A Barcelona –i ja reunida amb els seus pares, que també van haver de sortir del país després del cop d’Estat de Videla– va començar la seva altra lluita. “Jo soc tímid”, recordava que deia un dels seus mestres, el seu admirat fotògraf Carlos Bosch (un altre exiliat polític com ella), però tinc convicció”.
Amb ell –gran fotògraf de Cortázar– va exercitar la tenacitat. Practicava retratant-se a si mateixa fins a sortir de l’òptica tradicional i aconseguir-ne una de pròpia. Autora de diversos reportatges, un d’ells –sobre el pallasso Rogelio Rivel– li va valer un premi atorgat per un prestigiós jurat (Joan Brossa entre d’altres) i l’inici de la seva relació amb El Periódico a la dècada dels vuitanta. Durant cinc anys va viatjar, es va submergir en diferents realitats i va conviure amb la gent als cortijos , en l’època de la collida de l’oliva a Jaén. Va retratar les vides d’homes i dones en condicions extremes, al desert, a la rereguarda del Front Polisario.
Afirma la seva gran amiga Carmen Anfosso –a més la seva cap a la revista Barcelona Metròpolis– que la vida d’Ana Portnoy reflecteix vivament l’àrdua lluita de tantes dones per conquerir el seu lloc, treballant de valent per defensar la seva família, després dedicant-se a cuidar la seva mare, i alhora en la lluita pel propi espai vocacional i professional. Es reconeixia abans que res com a mare i àvia –té dues netes de la seva filla gran–, però si algú li explicava una mica la seva vida –i era tan fàcil tenir-hi confiança–, tot seguit et demanava si el que feies era el que realment t’agradava.
Tenia infinita curiositat. Per a l’exposició La vida sencera
(2016), organitzada per CaixaForum, va anar a Galícia a buscar gent de més de setanta anys perquè li expliquessin les seves vides. Grans vides i grans cares, com la de l’exiliada republicana a l’URSS que cada nit abans de dormir estudiava una nova poesia.
L’altra gran feina la va iniciar quan va començar a sovintejar la llibreria Negra y Criminal cada dissabte al matí. Allà s’hi congregaven lectors i escriptors. Amb aparent despreocupació, sense deixar de parlar quan apuntava amb la càmera, va aconseguir la mirada més lluminosa de Philip Ker o la profunditat dramàtica després de l’aparent gest desafiador de Cristina Fallarás. Les editorials, avui i en el futur, apel·len a aquests retrats reunits en diverses ocasions a l’exposició Un tret a l’autor, inaugurada el 2014 al Pati Llimona i que ha viatjat a altres espais, com el de la biblioteca La Bòbila o a Salamanca durant el congrés de novel·la negra.
Va afrontar la seva malaltia, les seves recaigudes i les seves recuperacions. Va continuar jugant-se-la amb naturalitat allà on hi havia una nova foto. Cuinava unes empanades de primera, aglutinava els seus amics. No fa gaire, el seu fill Juan va editar un bonic llibre de textos sobre detectius escrits per Jordi Canal i amb fotos d’Ana Portnoy. Es diu Trist i solitari. Ara sabem què se sent quan qui millor t’ha mirat ja no hi és.