L’última d’en Harry
Harry Callahan (Harry el Brut) va perjudicar durant anys la reputació de Clint Eastwood. El personatge d’aquest expeditiu policia de San Francisco va associar l’actor amb els bons de gallet fàcil, que liquidaven els dolents desplegant un sadisme que gairebé els igualava. De Harry el Brut (1971), dirigida per Don Siegel, se’n va dir que era una pel·lícula profundament immoral, un brot de medievalisme feixista. I d’Eastwood, que encarnava la violència institucional i n’era el paradigma. A la polaritzada Espanya dels primers setanta se’l veia, a més a més, com a estendard de la violència imperial. No eren temps per a subtileses.
La trajectòria posterior d’aquest actor, productor i director ens ha donat una visió més complexa i satisfactòria dels seus talents. A Bird (1988), on revisava la trajectòria del saxofonista Charlie Parker, ja va oferir proves de la seva sensibilitat, no només musical. A Sense perdó (1992) va reinventar el western i es va guanyar un lloc al costat de Ford, Huston, Peckinpah i els grans del gènere. I amb Mystic river (2003), Million dollar baby (2004) i Gran Torino (2008) va tenir èxit popular.
Eastwood és avui una figura respectada. No pels seus dots actorals, ja que la cara de pedra continua sent la seva imatge de marca. Però sí com a productor independent exitós i amb olfacte. També ho és com a director, tant per la naturalitat i economia de la seva tasca darrere de la càmera com per la dimensió ètica dels seus plantejaments. I és, així mateix, admirat per la seva entrega professional: entre els 70 i els 90 anys, que compleix avui, ha dirigit gairebé una pel·lícula a l’any.
A més dels mèrits cinematogràfics, Eastwood és una persona apreciable per la seva posició al món. Per alguns, que confonen la ficció amb la realitat, és un home envanit, violent, despietat i reaccionari. A aquests potser caldria recordarlos que, sense deixar de ser un fervent republicà, ni de burlar-se de la correcció política, Eastwood s’ha pronunciat contra les guerres de Corea, el Vietnam i l’Iraq, i a favor del matrimoni gai, l’ecologisme i el control de les armes. No. Eastwood no és un vell xaruc extremista. “L’extremisme és una cosa molt fàcil –va declarar anys enrere–. Si t’escores prou a la dreta o a l’esquerra, ensopegues amb els mateixos idiotes. Tinc la meva posició, això és tot”.
La posició d’Eastwood és la d’un llibertari. No a la manera de Durruti o, a l’altre extrem, de Trump, sinó a la seva, que és la d’un individualista, i no per egoisme sinó per convicció que ha d’actuar sempre en consciència, amb responsabilitat i basant-se en els seus propis mitjans, sense amagar-se al ramat.
Caràcters com el d’Eastwood van forjar una certa idea dels EUA: una idea avui en declivi, i un país presidit avui per un fill de papà avantatgista, mentider i sense escrúpols, a qui escauria el paper de dolent enfrontat a Callahan en una última seqüela de Harry el Brut.
Clint Eastwood és un individualista convençut que ha d’actuar sempre guiat per la seva consciència