Un paio dur de 90 anys
Clint Eastwood continua al peu del canó després de més de sis dècades de professió, en què va passar de ser un actor sense frases a un cineasta premiat
Clint Eastwood (San Francisco, 1930) gaudeix d’una salut de ferro i un cos atlètic que li han permès arribar, aquest 31 de maig, als 90 anys al peu del canó, convertit en una de les últimes grans estrelles del cinema clàssic dels Estats Units. Una bona herència de part de la seva mare Ruth, morta amb 97 anys i la “dona més important” en la vida d’aquest paio dur de Hollywood per a qui no existeix la paraula jubilació al seu vocabulari ni el de fidelitat amorosa, com a pare de vuit fills de sis dones diferents.
Eastwood, que a començaments de gener va estrenar Richard Jewell, sobre el guàrdia de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996 que va passar d’heroi a brivall, i que és la seva pel·lícula número 38 com a director, va exercir tota mena d’oficis durant la seva joventut: dependent d’una gasolinera, conserge, llenyataire i monitor de natació, fins que es va apuntar a un curs d’interpretació amb 22 anys per conèixer noies i va descobrir que podia tenir un futur en el món de l’entreteniment. Des d’aleshores, la meta del jove i tímid Clint, amb els seus imponents 1,93 metres d’alçada i gran atractiu físic, va ser obrir-se camí com a actor, però les seves ganes d’aprendre tot allò relacionat amb l’ofici el van portar a llaurarse una fructífera carrera com a director, productor, músic i fins i tot alcalde, entre el 1986 i el 1988, de la localitat californiana Carmel by the Sea representant el partit republicà. Va donar suport a Trump a l’inici del seu mandat, però fa poc va sorprendre canviant de bàndol per apostar pel demòcrata Mike Bloomberg de cara a les presidencials del novembre.
Als seus inicis a Eastwood se’l considerava sinònim de mal gust cinematogràfic, amb bona part dels crítics en contra. Amb el temps, i un cop desplegat el seu talent, es van acabar rendint als seus peus, especialment arran de la seva faceta de director amb Bird (1988), en què reconstruïa, com a bon fanàtic del jazz, la vida del saxofonista Charlie Parker, amb Forest Whitaker en el paper protagonista.
El seu debut al cinema va ser amb 24 anys a la pel·lícula de sèrie B de ciènciaficció de la Universal El regreso del monstruo (1955), en què feia d’ajudant de laboratori, seguida de Francis en la Marina, protagonitzada per la mula Francis i en què el seu nom va irrompre als títols de crèdit. Al final, després de diverses experiències amb papers poc memorables i poc diàleg, l’estudi el va acabar acomiadant perquè tenia la nou massa pronunciada i no quedava bé en pantalla.
Aquells inicis incerts se’ls va prendre amb humor anys després quan, a la gala dels Oscars del 1973, va pujar a l’escenari per substituir Charlton Heston en l’últim minut: “Aquesta havia de ser la part de
Eastwood va estrenar ‘Richard Jewell’ a principis d’any i no pensa en la paraula ‘jubilació’
l’espectacle de Charlton Heston... però per alguna raó no s’ha presentat, i a qui trien per substituir-lo? Al paio que no ha dit més de tres línies en dotze pel·lícules”, va assegurar davant una audiència sorpresa per la seva oratòria i que va riure amb ganes.
I és que Eastwood s’havia especialitzat en personatges durs i eixuts de paraules en una filmografia que es va començar a enlairar com el ramader de la sèrie de televisió Rawhide (1959-1965), que el va convertir en una cara popular per als teleespectadors. Després arribaria la Trilogia del dòlar, a càrrec del realitzador italià Sergio Leone. El pare de l’spaghetti western, en què va passar de ser una estrella de la televisió a una superestrella del cinema en un caòtic rodatge que es va desenvolupar a Espanya. A Per un grapat de dòlars (1964), La muerte tenía un precio (1965) i El bo, el lleig i el dolent (1966) interpretava l’home sense nom, un caçarecompenses rude i insensible, de cigarret mastegat, vestit amb un ponxo i amb el revòlver sempre a punt, que li va brindar una fama enorme a Europa i més tard als Estats Units. “El vaig voler interpretar amb poques paraules i crear tota aquesta sensació a partir de l’actitud i el moviment”, va afirmar l’actor respecte al seu personatge.
Aquestes pel·lícules van contribuir a forjar-li una imatge d’icona de masculinitat, després potenciada gràcies a Harry Callahan, l’inspector de policia que actua al marge de la llei. Harry el brut (1971), dirigida per Don Siegel, amic i mentor, va revitalitzar el thriller policíac i va ser un dels seus films més polèmics. Per molts, era un feixista justicier. Segons l’opinió de l’actor, era “un policia immers en una situació frustrant”. La cinta va arrasar a les taquilles de mig món i va donar peu a quatre seqüeles més.
Com a intèrpret, els premis se li han resistit. El seu rostre de gest fred i gairebé immutable, acompanyat d’uns ulls blaus ajustats, no han jugat gaire al seu favor, per bé que sí que ha gaudit d’una presència magnètica. Molt millor li ha anat darrere de la càmera, en què s’ha dirigit a si mateix en obres mestres com Sense perdó o Million dollar baby, per les quals va aconseguir Oscars a la millor pel·lícula i direcció.
A Els ponts de Madison va trencar motllos com el romàntic fotògraf que enamora una avorrida mestressa de casa encarnada per Meryl Streep. Als 78 va arrencar aplaudiments amb el seu paper del racista Walt Kowalski a la magnífica Gran torino. I amb 88 es va atrevir a posar-se a la pell d’un home gran que col·labora amb narcotraficants a Mula (2018), el seu últim treball davant de la càmera. 65 anys de professió donen per a molt, i sembla que encara hi ha corda per a estona.
A Clint Eastwood no li ha agradat mai rebre ordres de ningú, i amb 90 continuarà fent el que li plagui amb absoluta llibertat creativa. “M’agrada el que faig, per què ho hauria de deixar? Diré adeu sense acomiadar-me”. Paraula d’Eastwood.