La terrassa com a acte de militància
L’ortodòxia ideològica diria que obrir una terrassa de bar implica que una activitat privada amb finalitats lucratives ocupa un espai públic. La consideració estricta d’aquest raonament, unida a la necessitat de limitar el soroll, explica per què hi ha administracions progressistes que s’oposen a la proliferació de taules a l’aire lliure. El carrer és de tothom i cal evitar que s’hi faci negoci. Alguns dirigents municipals pensen així.
Aquesta seria una derivada ideològica d’un debat plantejat en termes econòmics. I després, per analitzar-ho en un context ampli, hi ha la filosofia, la història o la literatura, àmbits útils per dirimir una qüestió tan binària com vigent, d’acord amb els debats elementals d’avui: Les terrasses són d’esquerres o de dretes?
Primer van ser els artistes i els escriptors. Si ens atenim a la història de les terrasses, de la qual s’ha escrit ben poc, les primeres van aparèixer fa tres segles a Venècia. Entre elles hi havia la del Florian, on es van anar a asseure Lord Byron, Percy B. Shelley, Goethe o Giacomo Casanova. És a dir, des de molt aviat es va associar la terrassa al concepte de bohèmia, antagònic d’empresarial ode negoci (encara que ho fos). El nou hàbit va proliferar després a Centreeuropa i França, potser el país que ha vinculat més la seva imatge a la presència de taules de bar als seus carrers.
Qualsevol aficionat a la lectura i a la cultura francesa recorda haver llegit que Sartre i Simone de Beauvoir eren habituals de les terrasses del Cafè de Flore, de Les Deux Magots i de La Coupole. Hi van escriure i hi van debatre. A prop d’aquestes, a la de Le Select, al bulevard Montparnasse, Ernest Hemingway se sorprenia veient com els refugiats espanyols devoraven la premsa anarquista i conspiraven per derrotar el feixisme en tots els seus fronts.
Un altre moment clau de la història de les terrasses, el que obre una època de decadència, és la popularització de l’ús de l’automòbil els anys seixanta i setanta. Quan el motor va ocupar els carrers, els ciutadans es van refugiar dins dels bars o a les poques illes per als vianants de llavors, com ara la romana plaça Navona. Hi ha cafès per a tots els gustos, però a ningú no li ve de gust barrejar-lo amb monòxid de carboni.
Cert, és forassenyat provar de determinar l’adscripció ideològica d’una simple taula de carrer. Però sens dubte és remarcable que les terrasses fossin víctimes d’una cultura del cotxe que és la mateixa que els ajuntaments verds d’avui estan decidits a erradicar amb tots els mitjans al seu abast.
Perquè, es miri com es miri, la terrassa és una bona aliada d’aquesta vida més pausada, més comunitària i més saludable que s’està imposant a les ciutats europees. Té tant de sentit donar prioritat al vianant o a la bicicleta com afavorir aquests oasis on un es pot asseure a observar el món i a abstreure’s per un moment dels problemes i les presses. Són, a més, fòrums presencials per a l’intercanvi d’idees, una alternativa que es troba molt a faltar quan s’abusa, com ara, de les pantalles.
A aquests avantatges hi caldria afegir el que ara serveixin de motor d’una economia d’emergència que caldrà anar activant a mesura que retrocedeix el risc de contagi per coronavirus. Estudis recents, com un de publicat per aquest diari, minimitzen el perill d’infecció a l’aire lliure. A més, és molt més senzill adaptar una terrassa als nous criteris de distància social que adequar l’interior d’un bar o d’un restaurant. I creen ocupació: el nombre de taules que es pot instal·lar al carrer és proporcional a la contractació del personal necessari per atendre-les.
És cert que no tot s’hi val. És veritat que, fa relativament poc, sota el paraigua de la cultura de terrassa es donava empara a empresaris amb uns locals que atemptaven contra el codi penal, contra la dignitat dels turistes, contra la marca Barcelona i contra la flora intestinal de qualsevol que se li acudís la insensatesa d’asseure’s en una de les seves taules. La voluntat de posar límit a aquests desaprensius justificava algunes reticències del govern municipal d’Ada Colau.
Però ara el panorama és radicalment diferent. La Covid-19 ha arrasat l’economia de les ciutats i ha motivat que els governs prenguin mesures d’emergència fins fa poc impensables. S’ha habilitat hospitals en pavellons esportius, s’ha aprovat una paga mínima pel simple fet d’existir i es preparen ajuts a fons perdut per als autònoms que s’han quedat sense activitat.
En aquest context, la pregunta és: té sentit posar-se tan escrupolosos amb els metres addicionals de via pública que ocupen els restauradors que han reobert el negoci després del confinament, fins al punt que la Guàrdia Urbana hagi obligat a retirar algunes de les noves taules? No s’hauria de limitar aquesta mesura als casos en què de debò es redueix en excés l’espai per als vianants, en espera que es puguin tramitar les peticions d’ampliació en curs?
I, respecte al soroll, potser caldria preguntar als veïns més rondinaires si s’estimen més el murmuri que surt de les terrasses i que suggereix que la sang torna a circular per les venes de l’economia barcelonina o, en contraposició, la pau dels cementiris.
El difícil respecte de la normativa vigent no és un problema exclusiu de Barcelona. L’amo del Florian de San Marco amenaça de tancar el local si l’Ajuntament de Venècia no cedeix en el litigi que els enfronta per l’emplaçament dels para-sols en la desescalada. Però una solució molt barcelonina seria afavorir que la ciutat afermés el seu pols vital reconquerint el carrer a través de les terrasses, com més millor. Com un acte cívic i alhora subversiu. El mateix que van protagonitzar els parisencs quan amb actitud militant (i vigilant de reüll) van tornar a les seves després dels atemptats islamistes del 2015.
Les terrasses són d’esquerres o de dretes? Potser el que s’hauria de preguntar avui un ajuntament progressista és si no és millor salvar les opcions de quilòmetre zero (els empresaris locals de bars i restaurants) que propiciar que sigui Amazon qui acabi servint, també, els aperitius de diumenge a les terrasses. I que s’emporti els impostos a un altre país.
El coronavirus ha dinamitat l’ordre establert. S’han habilitat hospitals en poliesportius i es donen diners als autònoms pel simple fet de ser-ho. Omplir la via pública de terrasses és un altre remei d’urgència per reactivar la ciutat. I progressista.
Què és preferible, salvar els bars locals o deixar que Amazon acabi servint els aperitius a les terrasses?