Un Picasso per 100 euros
Christie’s organitza una subhasta benèfica que acaba amb ‘Natura morta’ en mans d’una col·leccionista italiana
La temptació era gran: un Picasso de dos milions per tan sols 100 euros. I la garantia, sòlida: Christie’s, primera casa mundial de subhastes. Per això, 51.540 apostadors hi van participar malgrat el confinament i la Covid-19. La Natura morta postcubista (22.9 cm x 45,7 cm), del 1921, se la va emportar la italiana Claudia Bourgogno, amb la seva solitària papela. Un triomf proclamat davant 3.200 espectadors d’internet.
Malgrat que, per culpa de la Covid-19, l’ham Picasso no va curullar les expectatives de 200.000 apostes, CARE, l’associació que vol portar aigua a poblacions del Camerun, Madagascar i el Marroc, rebrà més de quatre milions d’euros. Això, una vegada descomptats els 900.000 euros del quadre. Un doble gest del propietari, David Nahmad. Primer, va vendre aquella taula picassiana amb vas i diari a la meitat dels dos milions de la seva cotització oficial. I, davant el relatiu fracàs del sorteig, en va rebaixar cent mil euros més.
A Harry Bellet, crític de pintura de Le Monde, David Nahmad li va confessar el seu plaer davant el procediment. “Un sorteig, i amb finalitat benèfica. A Picasso li hauria encantat: li agradava el poble i ajudar la gent”.
L’amor dels Nahmad, David i el seu germà Ezra, és la pintura (en mig segle van reunir una fabulosa col·lecció estimada en més de tres mil milions d’euros) i també deixar-la veure. L’apogeu d’aquesta decisió va ser la mostra que a l’estiu del 2013 va commemorar, a Mònaco, les quatre dècades de la mort del malagueny. Un centenar de Picassos de la col·lecció Nahmad.
David Nahmad va néixer a Beirut el 1947, fill d’un banquer d’Alep, la ciutat siriana que va inventar fa mil·lennis un dels protagonistes del confinament, el sabó. De dol per la mort del germà gran d’en David, l’Albert, en l’accident del seu avió, els Nahmad es van instal·lar a Milà.
La pintura va ser una passió compartida per tres dels germans. El primer, en Joseph. Comprador compulsiu, però amb certa idea, col·leccionava joves artistes italians: Lucio Fontana o Arnaldo Pomodoro. També comprava al cubà Wilfredo Lam, llavors a Itàlia. I a Giorgio De Chirico.
Joseph Nahmad va perdre tota la seva fortuna, i part de la paterna, en un crac de borsa. No hi ha mal que per bé no vingui: els seus germans Ezra i David es van fer marxants per vendre la col·lecció d’en Joseph. Època propícia. El mercat amb prou feines es desemmandria. “Un Picasso costava uns 15.000 dòlars i tot i així jo havia de donar facilitats. Me’l pagaven en dos anys”.
El 1964 David Nahmad va comprar, enlluernat, un parell de peces de Juan Gris que ningú no volia. Kahnweiler, el llegendari marxant de Picasso que les havia exposat a París, va accedir a conèixer aquell jove intrèpid. Es van fer amics. Després, Kahnweiler li va deixar en consigna diversos Picasso, perquè els vengués a Itàlia. I un altre conseller i amic, Aimé Maeght, li va facilitar obres de Braque o de
“Un sorteig, i amb una finalitat benèfica; a Picasso li hauria encantat”, diu l’anterior propietari de l’obra
Miró, que es va convertir en una altra de les seves passions. I en una relació. Perquè David Nahmad va tractar molts artistes. Però no va voler mai conèixer Picasso. “Jo era molt tímid i ell, un gegant per a mi. Encara avui puc passar hores, a casa, en silenci, davant un dels seus quadres”.
Un amor total: “Sense Picasso, l’art no hauria evolucionat com ho va fer. La seva obra és capital”. Nahmad va ser un dels primers, dels únics gairebé, a col·leccionar l’obra última, aquesta que va provocar la rifada de les exposicions darreres, com la del Grand Palais, l’any de la seva mort, quan la crítica s’enardia contra “l’obra d’un vell senil”, els “quadres d’un erotòman”, mentre els marxants miraven cap a una altra banda. Aquelles obres, precisament, van destacar entre el centenar presentat el 2013 a Mònaco.
David Nahmad ho té clar: “Avui l’art s’ha desvalorat com a tal perquè oblida que el que compta és la intel·ligència d’un quadre, no el seu preu. Com deia Friedrich Nietzche, tot el que té un preu manca de valor”.