Agraïda tornada al dance-pop

Aquests temps de pandèmia, desescalada i fases diverses han trastocat, entre altres moltes altres coses, els timings musicals, els llançaments de les novetats, els formats, la periodicitat. Les cascades de singles s’encavalquen pràcticament amb els àlbums dels quals formen part i causen, com a mínim, la disminució de l’efecte sorpresa/ expectació tant de l’un com de l’altre. Per exemple, en l’última setmana Lady Gaga avançava dos dels temes amb més ganxo del que anava ser el seu imminent àlbum: el Rain on me elaborat juntament amb Ariana Grande, i pocs dies després el Sour candy amb les noies de Blackpink. I unes quantes hores després, aquest entretingut Chromatica.

Una obra amb la qual torna a

Lady Gaga

CHROMATICA POP/ INTERSCOPE aquella estètica dance-pop que la va encimbellar fa un decenni, i que havia aparcat últimament amb les seves indagacions i immersions en altres escenaris artístics i sonors (Joanne i, sobretot, la banda sonora de A star is born). Chromatica és una tornada a aquella posada en escena i a aquell exitós abecedari sonor, però sense pretensió de capgirar-lo o posar-lo al dia. Això no treu que el patrimoni adquirit i la seva pròpia vàlua resultin agradables d’apreciar en els temes d’aroma tecno i house elaborats per productors de la talla de BloodPop, Burns i Axwell. Però, paradoxalment, el gaudi és sobretot intens quan emergeix ella sola més enllà de vistosos i innecessaris interludis de corda, al·lusions literàries i col·laboracions de luxe.