Heysel i el virus ‘hooligan’ no atès
El futbol, un organisme viu que va néixer abans de la llum elèctric aid eles primeres imatges cinematogràfiques, ha travessat nombroses crisis i epidèmies particulars. El futbol ha vist de tot –guerres mundials, guerres regionals, odis locals, corrupció a mansalva–, però res no li ha resultat tan pertorbador com el fanatisme, un virus que va esclatar amb tota crueltat el 29 de maig del 1985 a l’estadi Heysel de Brussel·les.
Aquell vespre, el Liverpool i el Juventus disputaven la final de la Copa d’Europa. L’equip anglès s’havia erigit en el factor dominant del futbol europeu i la Juve pretenia guanyar el títol que ja havien aconseguit l’Inter i el Milan. Als bianconeri se’ls resistia.
No els faltaven estrelles. A un costat, Kenny Dalglish, Ian Rush i Graeme Souness. Davant, Michel Platini, Zbigniew Boniek i un grapat d’italians campions del món a Espanya’82. Un partit per gaudir, un partit que es va jugar i un partit que el va guanyar el Juventus amb els cadàvers dels seus seguidors dipositats al costat del camp.
Van morir 39 persones. Excepte dos belgues, dos francesos i un anglès, tots eren italians, massacrats per la violència dels seguidors del Liverpool, que van carregar, van empènyer i van aixafar desenes d’espectadors contra els murs i les tanques que suposadament haurien de servir de protecció als assistents. Es van convertir en una trampa mortal, un horrible destí que es reeditaria quatre anys després a l’estadi Hillsborough de Sheffield, on 96 aficionats del Liverpool van morir asfixiats a l’ hora de començar la semifinal de Copa entre el seu equip i el Nottingham Forest.
A Heysel també hi va morir la ingenuïtat del futbol, no sense previ avís. Des dels anys setanta, el futbol britànic era l’epicentre de la violència ultra. El 1972, els seguidors del Glasgow Rangers van arrasar el Camp Nou a la final de la Recopa contra el Dinamo de Moscou. Aquella orgia d’ira i alcohol es va repetir tres anys després al Parc dels Prínceps de París, on el Bayern i el Leeds United van disputar la final de la Copa d’Europa. L’actitud patriarcal de les autoritats angleses va alimentar l’avanç dels salvatges, especialment quan es traslladaven al continent europeu. Encara avui, és habitual trobar als mitjans anglesos la mena d’explicacions que solen absoldre el descontrol dels seus hooligans i responsabilitzar els seguidors rivals, la policia i a l’empedrat en general.
La tragèdia s’anticipava i no es va fer res per remeiar-la. Podia haver passat abans i en qualsevol lloc. Al Mundial d’Espanya, la massiva presència de hooligans anglesos va crear un estat de terror a Bilbao. Se sentien impunes. També per a aquell paper infame es reservaven la característica excepcionalitat que tants anglesos esgrimeixen per fer el que els ve de gust.
Europa va assistir en directe a aquella macabra cerimònia de destrucció i mort. No poques vegades el futbol adquireix una condició metafòrica, potser perquèdes d efa dècades està adherit com una pagellida als avatars de la vida social. Ningú no va atendre com calia l’amenaça del violentíssim virus que començava a instal·lar-se als estadis. L’esclat
Van morir 39 persones, massacrades per la violència dels seguidors del Liverpool
Els atacs dels ultres es repetien, la tragèdia s’anticipava i no es va fer res per remeiar-la
era irremeiable. De fet, va significar el confinament del futbol anglès. El Liverpool no va poder jugar a Europa durant els cinc anys següents. La sanció per als altres equips va ser de dos anys. Per al Liverpool va ser una taca irreparable. Per a l’altre equip de la ciutat, l’Everton, que vivia els millors anys de la seva història, va ser una tragèdia esportiva. Es va perdre en l’ oblit d’ aquell confinament forçós.
Heysel va marcar una divisòria en el futbol. Mai més no s’ha tornat a considerar el fenomen ultra amb la indiferència anterior a aquella matança, però el perill persisteix. El futbol s’ha condicionat per evitar un altre Heysel. Per desgràcia, no ha evitat, o no prou, que els violents s’organitzin i gaudeixin massa vegades de privilegis que no mereixen mai.