“Núñez em volia i l’Espanyol s’hi va negar quan estava fet”
Daniel Solsona, exjugador de l’Espanyol
Daniel Solsona (Cornellà, 1952) va néixer en una època equivocada i malgrat això va deixar una empremta profundíssima en el futbol. Mentre als anys setanta es prioritzava la força, ell era un element estrany que tenia talent individual. Un fi estilista que es va imposar a l’adversitat. El Noi de Cornellà va ser i continua sent ídol a l’Espanyol, l’equip de la seva vida. Després, València i França, abans d’exercir com a entrenador. Ara comenta partits i actualitat de l’equip blanc-i-blau per a RAC1.
Troba a faltar que torni el futbol?
Al principi sí però després només em preocupava pel que ha passat, pels morts, pels sanitaris, per l’entorn...
Com va entrar a l’Espanyol? Jugava a futbol a l’escola i un dia el meu pare, que és molt perico, em va ensenyar un anunci a la premsa en el qual deien que l’Espanyol crearia un equip infantil i que buscaven nens. Les proves eren al camp del Martinenc. I em van fitxar. Ara això és impensable.
Van trigar cinc minuts a fitxar-lo. El seu talent era natural? El talent natural existeix. Jo era un jugador molt tècnic, però a mi ningú no em va ensenyar res. Hi ha moltes coses que, sense entrenar-se, un porta des de petit. Saber fer un bon control, saber si s’ha de fer una passada llarga o bé una passada curta. Això jo ja ho portava.
Debuta amb 18 anys contra el Barça a Sarrià, però el seu pare no volia...
Això sempre ho he portat amb mi. Tenia 18 anys. El meu pare era darrere de les banquetes a Sarrià i se li va escapar. “On vas? No surtis, que et faran mal”. Per sort va sortir bé.
A més ajudava els seus pares en el negoci familiar.
Sí, teníem una vaqueria. Eren altres temps. Ara seria impensable. Però sí, de vegades havia d’anar a lliurar llet.
Abans el futbol era més físic, com va sobreviure un jugador tan fi com vostè?
Doncs perquè era molt tècnic, és la veritat. Tenia la intuïció per evitar que em fessin mal.
A la selecció va jugar poc...
Sí, i no només jo. Cracs com ara Velázquez o Marcial no van arribar a ser internacionals 50 vegades. El joc es basava més en la baralla i en la lluita. Ara tindríem molt més protagonisme.
També va estar en el punt de mira del Barça de Núñez.
Des dels 20 anys sempre vaig sonar per als equips grans, el Barça, el Madrid, l’Atlètic... però no hi havia representants i el club deia que eren coses de la premsa. Al cap de vuit temporades, per a l’Espanyol era molt complicat retenir-me. El Barça em volia. El president Meler estava espantat, com tots al club. Era del planter, molt de l’Espanyol i un referent. La negativa va ser constant. Però al final van negociar.
Va ser conscient que Núñez el volia un any a prova?
Volien un traspàs. L’Espanyol no hi estava d’acord i el que va suggerir Núñez era firmar per un any, com una cessió. Meler s’hi va negar del tot. Però sí, gairebé estava fet.
Amb quin jugador dels d’avui s’identifica?
No vull parlar de jugadors, però per posició, amb Schuster, Iniesta i Modric.
Marañón diu que vostè tenia nivell per a un Reial Madrid o un Barça actuals.
Quan acabi l’entrevista li trucaré per convidar-lo a alguna cosa (riu). Me n’alegro que digui això. I és el que penso jo d’ell. Els molt bons jugadors sempre tenen cabuda en qualsevol equip.
Es diu de vostè que veure’l jugar feia somriure.
És per estar-ne satisfet. Les meves condicions tècniques eren molt bones, això és cert. Però també he fet cagades. De vegades em poso algun vídeo de YouTube i quan veig una passada que fallo ho passo endavant i me’n vaig a una altra banda a veure si jugo més bé.
Quin és el millor jugador que ha vist?
Pels anys que tinc, he jugat contra Pelé, contra Maradona i ara veig Messi. El més complet de tots era Pelé. I em podran dir que eren altres èpoques, però com a estructura de jugador era el millor. Tenia habilitat, driblava, retallava fantàsticament. Tenia punta de velocitat, feia assistències, marcava...
El seu millor record?
Quan guanyes. Aquests són els millors. Amb l’Espanyol no vam poder aconseguir res. Vam estar a prop de la final de la Copa del Rei. Una de les meves decepcions més grans. Guanyar el Barça sempre provocava satisfacció. També l’any que gairebé guanyem la Lliga i vam quedar tercers.
Jugar a porta tancada, serà
LA LLIGA A PORTA TANCADA “A l’Espanyol el perjudica no tenir el suport incondicional d’aquestes 20.000 persones”
ELS MÉS GRANS “He jugat contra Pelé, contra Maradona i ara veig Messi; el més complet de tots era Pelé”
positiu per a aquest Espanyol? A l’Espanyol el perjudica. No tenir el suport incondicional d’aquestes vint mil persones quan et cal. Ara mateix és quan més es necessita l’empenta del públic. Aquí ens juguem la vida.
Els jugadors de l’Espanyol hauran girat full respecte al començament d’any?
Sí, però al final tornes a la realitat. Quan tornin hauran de jugar contra l’Alabès. I hauran de guanyar. No val cap altra cosa. I quan hi ha necessitat i obligació és molt difícil. Potser ara comencen d’una altra manera.
A què s’ha d’agafar l’aficionat?
A Abelardo i als fitxatges. Que De Tomás estigui bé, que Embarba treballi i que els altres estiguin al 100%. Només queda això.
I si hi ha un descens?
Si se’n van a Segona tenen un problema molt gros. Seré de l’Espanyol perquè no concebo cap altra cosa. Però es dona per fet que es pujarà el primer any i no és fàcil. I està complicat no baixar.