Llibertat a petits glops
Philip Delerm va escriure un llibre a tall de compendi de petits plaers de la vida que va titular El primer glop de cervesa. L’autor escriu que el primer xarrup és el que val la pena: “El primer glop comença molt abans del coll. Als llavis ja aflora aquell or espurnejant, una frescor amplificada per l’escuma, i lentament arriba al paladar un plaer tamisat d’amargor. Que llarg que sembla el primer glop! Es beu d’una tirada, amb avidesa falsament instintiva. En realitat, tot està escrit: la quantitat, aquest ni poc ni molt que constitueix l’únic ideal; el benestar immediat rematat per un sospir, un espetec de llengua o, tan important com aquests, un silenci; la sensació enganyosa d’un gaudi que s’obre a l’infinit”. T’entren ganes de seure en una terrassa amb els amics i de gaudir d’aquest primer glop llarg, que tamisa el coll i que produeix la mateixa eufòria que la poció màgica a l’Astèrix.
La cervesa en solitud no és un plaer onanista, ni tan sols resulta un plaer. A tot estirar, passa a ser un simple estímul sensitiu. O un hàbit revitalitzador. La cervesa ens sociabilitza, ens convida al brindis, ens acompanya en la conversa. La seva escuma és la metàfora de l’efervescència dels dies i la seva frescor resulta el refugi de les misèries quotidianes. Albert Om (Ara) sosté que “amb una cervesa de bar a la mà –ja se sap que són molt més bones que les de casa– el confinament comença a semblar irreal, tan irreal com a principis de mes ens sembava que hi pogués haver res que s’assemblés a un futur”. La fase 1 ens ha permès envair les terrasses com un comando assalta una trinxera abandonada per les tropes enemigues. No hem clavat una bandera per reconèixer les terrasses com a territori conquerit, però gairebé. I hem aixecat les gerres de cervesa com a senyal de victòria.
És per això que avui encara ens sembla més absurda la guerra contra les terrasses dels últims anys, després que una ordenança feta amb els peus, quan encara era alcalde Xavier Trias, fos defensada com si fos El Álamo per Ada Colau. Els anys de discussions i desacords ara ens semblen absurds. I les normativa, forassenyada, desmesurada i injusta. Amb la desescalada les terrasses guanyen espai, dibuixen el paisatge, ens anuncien que la llibertat és més a la vora i que la pandèmia agonitza. I ens adverteixen que un consistori no ha de ser un reservori ideològic, sinó un lloc de trobada de diferents sensibilitats. Les ciutats també són les seves terrasses. La Closerie des Lilas o el Cafè de Flore de París, el Harry’s Bar de Roma, el Florian de Venècia o El Zurich a Barcelona formen part de la seva ànima urbana.
La desescalada a Barcelona cada vegada s’assembla més a un joc de rol que a un desconfinament. La cervesa a la terrassa ens ajuda a veure el futur amb optimisme. Però les nostres estimades autoritats ens ho estan complicant tant, als barcelonins, que venen ganes de beure més cervesa del compte per oblidar les seves incongruències. És el que té la llibertat a petits glops.