La gent gran comença a rebre de nou la visita dels fills
En Ferran es va retrobar ahir amb la seva mare en una residència de Tremp, un dels primers geriàtrics catalans que ja permet les visites
Han estat dos mesos i mig d’espera i angoixa que s’han fet molt llargs. I ahir, per fi, va arribar el dia. Almenys per a Ferran Varela, que es va poder retrobar amb la seva mare a la residència Sant Hospital de Tremp, Fundació Fiella. –Em coneixes?
–Sí.
–Estàs bé?
–Sí.
–Aquests últims mesos no t’he pogut venir a veure perquè hi havia una grip molt forta. No m’he oblidat de tu. Ho saps, oi?
–Sí.
En Ferran va accedir que La Vanguardia, amb el permís de la residència i mantenint totes les mesures de seguretat, fos testimoni d’aquest emotiu retrobament, que igual que aquest veí de Tremp ara mateix anhelen milers de ciutadans amb familiars ingressats en residències. En Ferran –n’és molt conscient– ha tingut la sort de ser un dels primers a obtenir l’esperat permís per reprendre les visites.
Després d’aquest primer contacte, en Ferran es queda amb la mare en una habitació preparada per als retrobaments. El camí des de la porta fins a aquesta dependència està degudament senyalitzat i discorre per una zona reservada al personal. Impossible creuar-se amb altres usuaris. Allà s’hi ha disposat una taula, amb una mampara al mig, per evitar el contacte físic. Tota seguretat i precaució és poca en aquest inici de desescalada als asils. En aquest geriàtric s’han estipulat vint minuts per a cada visita i només està permesa, ara per ara, la presència d’un familiar. La idea és tornar a parlar amb en Ferran un cop superat aquest temps –ara és moment de respectar la intimitat entre mare i fill– perquè narri la seva experiència. Fora d’aquesta habitació, una treballadora de la residència no dissimula l’emoció pel que està passant rere la porta d’aquesta sala. “Necessitaven les visites, tornar a veure els seus familiars; tot això ha estat molt dur per a tothom, sí, però especialment per als usuaris. Molts no han acabat d’entendre el que estava passant, atès que d’un dia per l’altre han deixat de veure els fills i els nets”, afirma.
Que aquesta residència de Tremp estigui catalogada amb el semàfor verd per Salut (el que permet les visites a la fase 2) no és una casualitat. “Ens vam aïllar dies abans que es decretés l’estat d’alarma i hem anat amb molt de compte aquests últims mesos”, revela aquesta cuidadora. Només han tingut un cas positiu, i aquell usuari, que ha superat la malaltia, va ser apartat immediatament de la resta de gent gran. Van fer les coses com cal, per bé que no sempre amb els mitjans i equips desitjats. El premi a tant d’esforç? Ser una de les primeres residències de Catalunya a tornar a obrir les portes a les visites. Un regal que s’estan repartint a parts iguals usuaris i familiars.
Els vint minuts de visita d’en Ferran arriben al final. Quan abandonem la residència és impossible, a causa de la mascareta, intuir les seves emocions per l’expressió de la cara, però els seus ulls humitejats i brillants ho diuen tot. I, en un rampell de generositat i agraïment, abans de començar a narrar sensacions, aquest home vol deixar clar que si ahir va poder tornar a estar amb la seva mare “ha estat gràcies a la gran feina dels professionals d’aquest centre”.
En Ferran, ara més serè, confessa que la seva gran angoixa aquests dos llargs mesos i mig es disparava “quan pensava que la meva mare [es diu Lluïsa i té 93 anys] podia pensar, quan ens va deixar de veure a mi i a la meva germana, que l’havíem abandonada”. És una cosa que no s’ha tret del cap. Fins ahir. “Telefonava cada dos dies a la residència perquè li fessin entendre que no la podíem anar a veure per culpa d’una grip molt dolenta, i em consta que l’hi feien saber, però sempre et queda el dubte de si ho entenia o no”.
En Ferran visitava dues vegades al dia (al matí i a la tarda) la seva mare abans de la pandèmia. “O sigui que desaparèixer d’un dia per l’altre, si no ha entès res, deu haver estat una cosa bestial per a ella”. Ahir la Lluïsa el va tornar a veure, i això l’ha deixat molt més tranquil. El més difícil i estrany “ha estat no poder-la abraçar i no saber, per la mascareta, si esbossava o no un somriure”. Així doncs, ahir en Ferran es va quedar amb la mirada de la seva mare. “L’he vist més perduda, sí, com si encara no acabés d’entendre l’ocorregut. I això, encara que ara ja pugui estar una altra vegada al seu costat, fa molt de mal”.
La Lluïsa, de 93 anys, es comunica amb el seu fill amb la mirada, ja que és impossible saber si riu o no sota la mascareta