Versionador nou del vell catalanisme
La caricatura ens presenta Jordi Pujol com el botiguer que guanya eleccions perquè sap tocar la fibra sensible d’una majoria que altres menyspreen, amb un producte que el mateix líder nacionalista va resumir, l’any 1979, de la manera més costumista i mesocràtica possible: “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”. La caricatura, sempre la caricatura, obra dels seus adversaris i obra també –s’ha de remarcar– d’ell mateix, que en sabia treure partit, capgirant la crítica amb una habilitat digna de gran malabarista. Cal decapar la pintura resseca d’aquesta caricatura, per poder analitzar seriosament, amb perspectiva, el polític català més important del segle XX.
Perquè Pujol –agradi això més o menys– és el dirigent que influeix més en la transformació de Catalunya des de les institucions, el que pesa més en la governabilitat espanyola, i el que projecta de manera més eficaç el fet nacional català a l’exterior.
Aquesta caricatura pujoliana (feta tant des de l’antipujolisme com des del pujolisme, fins i tot des de la seva família) inclou l’estampa vintage d’un Pujol ideòleg i doctrinari obsessiu. Res més fals. Comença a ser hora de revisar tota la literatura sobre Pujol, i no només per l’efecte disruptiu de la seva demolidora confessió sobre la deixa amagada de l’avi Florenci, que també.
Cal revisar les explicacions fàcils que hem construït sobre una figura d’altíssima complexitat, més bescantada que entesa. Només al PSUC, amb Antoni Gutiérrez Díaz al capdavant, van comprendre amb rigor que el metge que havia estat banquer era un rival d’envergadura. No, Pujol no és un ideòleg tot i ser un home d’idees, amb una capacitat sensacional d’absorbir informació i coneixement, i amb una intel·ligència especial per connectar conceptes. A diferència del seu admirat Enric Prat de la Riba, el fundador de Convergència no pretenia oferir un nou corpus ideològic del moviment catalanista, com va ser-ho, l’any 1906, La nacionalitat catalana. Pujol, que llegeix molta història i sap descodificar tots els canvis socials i culturals, és un adaptador, un versionador i un modernitzador del catalanisme polític més que no pas un pensador original.
No ens confonguem. El que defineix Pujol és el centre de gravetat propi de tot líder: l’acció. Les idees tenen un lloc molt important en la seva trajectòria, però només instrumentalment, com a fonament del projecte que és, finalment, el d’algú que pretén transformar la realitat i vol fer política i desplegar polítiques. Pujol ha detestat sempre els diletants embafats d’ideologia que són incapaços d’arremangar-se.
Des de ben jove, Pujol estava encaminat a destil·lar un nou programa polític a partir de la crítica severa als errors de la Lliga i l’ERC dels anys trenta, de l’europeisme, de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, del personalisme comunitari de Péguy i Mounier, del Concili Vaticà II, de l’anàlisi de la immigració, de l’observació de les classes mitjanes, i absorbint moltes de les idees de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, entre d’altres. De tot plegat, en brollarà una síntesi eficient, que no serà altra cosa que una posada al dia del nacionalisme català. El pujolisme no és un sistema d’idees articulat, és una versió del catalanisme polític lligada a l’estratègia concreta d’un líder, que combina hàbilment relat i acció.
Pujol, però, no en tenia prou amb tot això. Va arrebossar els seus discursos amb una mística molt genuïna (ja la trobem als seus escrits de presó) i també amb constants digressions moralistes, que van fer d’ell un president peculiar, enderiat a representar-se com una mena de coach espiritual laic. És aquest paper simbòlic –no pas la seva enorme obra de govern– el que queda fulminat després de la confessió del 25 de juliol del 2014.