El retorn dels grecs

Nombrosos llibres recuperen el món clàssic i les seves lliçons filosòfiques per a l’actualitat

El romanticisme alemany ho va anomenar “el miracle grec” per definir aquella cultura de la llum, de la il·luminació, que va fundar la civilització occidental. Un miracle que va posar les bases de la filosofia, de la ciència i d’una manera de veure el món de la qual som hereus. Un món on els seus habitants no eren, en qualsevol cas, despreocupats fills del sol, sinó que coneixien bé les ombres de l’existència, la seva incertesa i inseguretat, en un període de guerres successives.

La seva filosofia va intentar explicar el món més enllà del mite, raonar els canvis que veien produir-se cada dia, néixer, créixer, envellir, el pas de les estacions, i buscar un principi únic, ja fos l’aigua, l’aire o el foc. I el seu ideal va ser la moderació, per bé que se’n van apartar contínuament per la voluntat de dominació i de poder. Guerres entre les polis, revoltes a les ciutats, venalitat de molts homes públics... Un món convuls que van explicar i per al qual també van desenvolupar filosofies per viure-hi. Ara nombroses novetats i reedicions recuperen aquell univers que encara ens acompanya.

FITES D’ALTRES POBLES

L’hel·lenista britànica Edith Hall publica Los griegos antiguos (Anagrama), en què reconeix que van vehicular fites d’altres pobles de l’Antiguitat –els egipcis explicaven històries com l’Odissea; el disseny arquitectònic i la tècnica venien de Pèrsia, on treballadors jonis van ajudar a construir Persèpolis, i els babilonis ja coneixien el teorema de Pitàgores abans–, però diu que els grecs van ser el poble adequat en el moment adequat per recollir el testimoni del progrés intel·lectual.

FLEXIBLES I TOLERANTS

Hall, que al seu assaig recorre dos mil anys de món grec fins al 400 d.C., recorda que van viure en milers d’assentaments i ciutats des d’Espanya fins a l’Índia, des del gèlid riu Don, a Rússia, fins a afluents remots propers a les fonts del Nil. Culturalment, assenyala, eren flexibles i sovint contreien matrimoni amb altres pobles, i fins i tot acollien amb satisfacció déus estrangers importats.

LES DEU CLAUS DELS GRECS

I, més enllà de la seva capacitat d’absorció cultural, la seva llengua polisíl·laba i flexible i els seus mites, els grecs antics, assenyala Hall, van compartir deu característiques: afició pels viatges al mar, desconfiança envers l’autoritat, individualisme i curiositat són les més importants, i estan interconnectades. I, a més a més, van ser un poble obert a noves idees, molt competitius; admiraven el talent, se sabien expressar amb detall i eren addictes al plaer.

COL·LECCIONS D’ACUDITS

La desena característica clau, remarca, era el seu humor. Van inventar les col·leccions d’acudits, fossin sobre déus i gentils, com ara el d’un mestre incompetent a qui van preguntar com s’anomenava la mare de Príam, rei de Troia, i va respondre: “Suggereixo que l’anomeneu Senyora”. Els austers cínics, que menyspreaven els símbols de riquesa i poder, tenen anècdotes imbatibles: quan Plató va dir que Sòcrates havia definit els homes com a bípedes sense plomes, el cínic Diògenes va portar a l’Acadèmia un gall plomat anunciant: “Mireu! Us porto un home!”. Un Diògenes que, recorda Martha Nussbaum al seu nou llibre, La tradición cosmopolita (Paidós), va ser

LES CLAUS D’UN POBLE

Individualistes, competitius, oberts i curiosos, tenien, a més, molt d’humor

LA CURIOSITAT JÒNICA

Homer va impulsar amb els seus poemes èpics els primers filòsofs a Milet i Efes

EL COSMOPOLITISME

Diògenes es va definir com a ciutadà del món davant la pregunta “d’on vens?”

L’EPICUREISME

El censurat Epicur va acollir al seu jardí dones i esclaus per parlar de felicitat

el fundador d’aquesta línia de pensament que avui continua quan una vegada li van preguntar d’on provenia i va respondre amb una sola paraula: kosmopolités, ciutadà del món. No es va definir ni per la seva estirp ni per la seva ciutat ni per la seva classe, gènere o condició d’home lliure, les coses que el diferenciaven, sinó per la que compartia amb tothom.

HOMER I ELS CURIOSOS JONIS

No és que no hi hagués ciència abans dels grecs, va subratllar Benjamin Farrington a Ciencia y filosofía en la Antigüedad, que ara recupera Ariel, però amb els grecs s’hi va introduir la filosofia especulativa. A parer de l’autor, això es deu a la Ilíada, que fa l’home autor del seu propi destí i no una joguina dels déus. “Homer va crear l’humanisme, i l’humanisme, la ciència. La ciència és en essència un esforç de l’home per ajudar-se a si mateix”, va apuntar Farrington, que assenyalava que Homer era joni i que segles més tard seria a la ciutat jònia de Milet on sorgirien la filosofia i les ciències naturals. També hi va ajudar, afegeix Hall, que el port de Milet anés desapareixent per l’acumulació de residus del riu Meandre. Allà van néixer Tales, que va predir l’eclipsi del 585 a.C. i va imaginar el món com una capa de terra flotant en l’aigua primigènia, i Anaxímenes. A la veïna Efes va néixer Heràclit, que creia que l’univers canviava de manera incessant pel foc còsmic, i que va dir: “Panta rei”, tot flueix.

COM SER EPICURI

De la costa jònia el coneixement emigraria cap al sud d’Itàlia i a l’Atenes clàssica, on, després de Sòcrates, Plató i Aristòtil, hi va haver Epicur, a qui Emilio Lledó qualifica, en el seu recuperat Fidelidad a Grecia (Taurus), com “una de les primeres víctimes de la censura ideològica”. A Atenes va fundar el Jardí, una acadèmia revolucionària: poc preocupat per crear filòsofs reis, hi va acollir dones, esclaus i prostitutes per dialogar sobre la felicitat. Epicur és el pensador del cos, punt de partida per a la convivència amb altres cossos. No tenir gana, set, fred, evitar el dolor i donar la benvinguda al plaer, la sensualitat sense culpa però de manera prudent. Rebutja l’opulència i el consumisme, perquè, en la seva immoderació, solien portar misèria i dolor, però el van intentar desacreditar com a defensor dels excessos. La seva filosofia també la recupera ara la professora Catherine Wilson a Cómo ser un epicúreo (Ariel).

LES REGLES ESTOIQUES

Hi va haver altres grans escoles. El filòsof Massimo Pigliucci, que ja va publicar Cómo ser un estoico, edita Mi cuaderno estoico (Ariel), lliçons basades en la filosofia iniciada per Zenó de Cítion i continuada per Sèneca o Marc Aureli. Modelar el nostre caràcter és l’únic que depèn de nosaltres, afirmen. Hem de concentrar l’energia en allò que podem controlar i allunyar-nos d’allò que no. Entrenar-nos per saber què és millor desitjar.

L’ESTOÏCISME

Pels estoics, l’únic que depenia de nosaltres era modelar el caràcter