Joc de les set meravelles (5)
Art i arts L’art antic i la música popular a l’època del rock
Amb aquest cinquè lliurament acabo, de moment, el joc intemporal de les set meravelles, ja que el desconfinament ha reanimat la cartellera cultural i ja no està prohibit veure exposicions.
Art antic. Sovint he reivindicat el valor de l’art no occidental: el de Nigèria, el Congo, Nova Guinea, Indonèsia i Austràlia; l’art egipci faraònic, el precolombí (Mèxic, Perú, Alaska) i l’asiàtic; de Mesopotàmia, l’Índia, el Tibet, la Xina i el Japó. Tot i això, a l’hora de triar només set noms, m’inclino per la pintura holandesa i italiana (també vaig pensar en Giotto i en l’escultura de Bernini), tot i que també per l’art japonès. En ordre cronològic:
El conjunt de 1001 estàtues hinduistes i budistes del temple Sanjusanjendo, fetes per Tankei i altres escultors al segle XIII a Kyoto. Una instal·lació contra el Mal en majúscules.
Leonardo Da Vinci: La Mare de Déu de les roques, c. 1483-1486 (la versió del Louvre, París), i La dama de l’ermini, 1489-1490, al Museu Nacional de Cracòvia.
Hieronymus Bosch (el Bosch): El jardí de les delícies, c. 1505, El Prado, Madrid.
El conjunt dels jardins zen de Kyoto, especialment Ginkakuji (Pavelló de Plata) i Ryoanji (segles XV i XVI), més el sender xintoista de Fushimi Inari.
Velázquez: El papa Innocenci X, c. 1650, Palazzo Doria-Pamphili, Roma.
Vermeer: La jove de la perla, c. 1660, i Vista de Delft, c. 1660-1661, Mauritshuis, la Haia.
Rembrandt: el conjunt dels seus autoretrats, especialment Autoretrat amb dos cercles, c. 1665-1669, Kenwood House, Londres.
Context rock. Crec que els que hem viscut en aquesta època hauríem de ser més conscients de la immensa sort que hem tingut, almenys en un àmbit: el musical. Una sort i un privilegi compartits, ja que per fi la música ha pogut ser gravada, difosa i escoltada per milions de persones i no només per reduïdes elits. Podem escoltar músiques compostes fa segles, o cançons d’amor d’aquelles que ja molt pocs músics en actiu (una excepció és Nick Cave) saben fer, com Where or when, i altres d’esplèndidament cantades per Bryan Ferry. I crec que des del naixement del rock la música popular ha viscut la seva millor època, completada per les noves onades brasilera i francobelga, amb meravelles de João Gilberto i de Françoise Hardy, entre d’altres.
Les generacions actuals hem tingut la possibilitat de ballar cançons polirítmiques, eufòriques i libèrrimes com The great curve de Talking Heads, Sex machine de James Brown, Sympathy for the Devil dels Stones, L.A. woman de The Doors, Could you be loved de Bob Marley o True faith de New Order, i d’escoltar cançons tan felices com Duncan de Paul Si mon, W ha te vers he b rings w es in g
Si he de triar només set noms, m’inclino per la pintura holandesa i italiana, tot i que també per l’art japonès
de Kevin Ayers, Oh my love de John Lennon, Esquetx for summer de The Durutti Column o Maryan de Robert Wyatt, tan intenses com Cortez the killer de Neil Young, Decades de Joy Division, M de The Cure, Swordfishtrombones de Tom Waits o There, there de Radiohead, i tan lúcides i necessàries com Everybody knows de Leonard Cohen, i això no és poca cosa. Aquestes cançons i d’altres han estat i són com fragments de paradís trobats en un món que de vegades semblava i sembla un purgatori terrenal (mite no esmentat pels profetes).
Seria millor una llista de cent, però aquí van set propostes indefugibles, en què no incloc una obra mestra de Robert Wyatt que ja vaig seleccionar com a música contemporània. Avís per a musicòlegs clàssics: en el context del rock les millors contribucions es troben en els timbres, en les textures i en els ritmes secundaris. Res no s’entendrà des d’una mentalitat acadèmica i partitúrica.
The Beatles, especialment des de Rubber soul (1965) fins a Abbey Road i cançons com Strawberry fields forever, Tomorrow never knows (la bateria de Ringo!) o If I needed someone. Per separat, els àlbums All things must pass (Harrison), Imagine (Lennon) i Ram (McCartney).
The Velvet Underground: The Velvet Underground & Nico (1967) i 1969 (les guitarres, amb Sterling Morrison, a What goes on!), i per separat John Cale (Paris 1919), Lou Reed (Transformer )i Nico (Desertshore).
King Crimson, especialment els àlbums In the court of the Crimson King (1969), Islands, Larks’ tongues in aspic i Red.
David Bowie: cançons com The man who sold the world (1970), Life on Mars?, Queen Bitch (amb Mick Ronson), Hallo Spaceboy amb Pet Shop Boys) i Letter to Hermione.
Brian Eno: Another green world, 1975. Talking Heads: Remain inlight (amb Brian Eno, 1980) i Stop making sense (en concert, 1984).
Portishead: We carry on i Magic Doors, de l’àlbum Third (2008).
Miraré de recuperar aquest joc algun dia, per explorar altres àmbits. Per exemple, l’obra més sublim que he vist en un escenari és Per als nens d’ahir, d’avui i de demà, de Pina Bausch i Tanztheater Wuppertal (TNC, Barcelona, 2004).