No som àngels
La campanya per retirar monuments de personatges històrics pels seus comportaments racistes redueix el debat a una caricatura
Una estàtua de bronze de Lenin va acabar al Marché aux Puces de París; no va tardar a ser venuda
Hi va haver una època que les estàtues de Lenin, el pare de la revolució bolxevic, poblaven les ciutats de Rússia i dels països comunistes de l’est d’Europa. Tot es va començar a esfondrar amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989. I, després d’això, van caure milers de monuments soviètics. A les poblacions del nord obrer de París –ciutat on va viure exiliat entre el 1908 i el 1912– també es va retre homenatge al revolucionari rus. Amb tot, les seves efígies també van acabar retirades. Una d’aquestes estàtues, de bronze i de mida natural, anys després acabaria en un de les fires d’antiguitats del Marché aux Puces, a un preu sobre el qual el venedor mantenia una calculada discreció. No va tardar a vendre-la. Altres escultures semblants van acabar als abocadors.
La sort de les estàtues de Lenin l’han seguit les de milers de personatges al llarg de la història. Temples, estàtues i monuments erigits pel poder del moment per honrar els seus déus i els seus prohoms –de prodones, molt poques– han estat enderrocats pels que han vingut després, que al seu torn han aixecat els seus propis ídols. No hi ha res de què estranyar-se. Ni tampoc lamentar (al marge de les bestieses contra el patrimoni artístic). La memòria col·lectiva és tan canviant i capritxosa amb els seus oblits com la individual. I el repartiment d’honors, discutible.
El moviment de protesta provocat als Estats Units per l’assassinat d’un ciutadà negre, George Floyd, en mans d’un policia blanc a Minneapolis ha generat un ampli moviment per desterrar de l’espai públic els monuments erigits en honor dels dirigents i caps militars dels estats confederats del Sud, que en la guerra civil nord-americana van defensar l’esclavitud dels negres. Però aviat s’ha estès, arreu del món, a totes aquelles figures que van mantenir comportaments racistes.
Tanmateix, en aquest judici popular i sumaríssim contra el racisme passa que la complexitat cedeix el seu espai a la simplificació. I que la discussió en profunditat que es podria obrir respecte a algunes actituds i a l’estat d’opinió de determinades èpoques –com defensava fa uns anys l’exministra francesa Christiane Taubira, negra d’origen guyanès, militant contra el racisme i contra els debats simplistes– queda escombrat per les proclames fàcils. Dos dels personatges històrics recentment denunciats en aquest procés –el president dels EUA entre el 1901 i el 1909, Theodore
Roosevelt, i el ministre principal del rei Lluís XIV de Francia del 1661 al 1683, JeanBaptiste Colbert– mostren la complexitat de les coses, on ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents.
Les protestes han portat al Museu d’Història Natural de Nova York a accedir a retirar de la seva entrada una estàtua eqüestre de Roosevelt escortat per dues figures, a peu, d’un negre i un nadiu americà que d’alguna manera subratlla la superioritat blanca. És una decisió, sens dubte, encertada. Però el president era un racista, com l’escultura suggereix? Probablement. Els prejudicis contra els negres eren moneda corrent entre la classe alta nord-americana a què Roosevelt pertanyia. Malgrat això, va ser el primer president a convidar a sopar a la Casa Blanca un líder de la comunitat negra, el pedagog Booker T. Washington. Fora d’això, si Roosevelt ha rebut nombrosos monuments –entre els quals el de la muntanya Rushmore– i avui és reconegut com un dels presidents més importants de la història dels EUA, és perquè va fer una política social progressista –gràcies a la seva intervenció, els miners van veure reduïda la jornada laboral a 8 hores–, va regular l’activitat econòmica i va posar límit als monopolis, va reforçar el poder federal, va aplicar per primera vegada una àmplia política conservacionista –va crear una quinzena llarga de monuments nacionals per protegir espais naturals, entre els quals el Grand Canyon– i el 1906 va rebre el premi Nobel de la Pau per mediar amb l’objectiu de posar fi a la guerra entre Rússia i el Japó.
Jean-Baptiste Colbert, així mateix procedent d’una família acabalada, també va tenir en la història de França un paper d’una rellevància que va més enllà de les querelles actuals. És cert: el 1682, i per encàrrec de Lluís XIV, va començar l’elaboració de l’anomenat Codi Negre –aprovat tres anys més tard, ja sense el seu concurs–, que per primer cop regulava les condicions de l’esclavitud a les colònies franceses. També les va suavitzar, en comparació amb les pràctiques originals. En tot cas, si Colbert ha passat a la història no és pel Codi Negre, sinó que perquè va sanejar les finances del regne, va posar límit a la impunitat dels nobles –obligats a partir de llavors a pagar impostos–, va promoure el comerç i la indústria, va impulsar les arts i les ciències i va reforçar el patrimoni forestal públic. La seva política, batejada com a colbertisme, que atorgava a l’Estat un paper fonamental en la direcció de l’economia, impregna encara avui les polítiques públiques.
Si atenem principalment el comportament de Roosevelt i Colbert envers els negres i l’esclavitud es pot mantenir la conclusió, per què no?, que s’han de retirar tots els seus monuments. Però no ens podem conformar amb una caricatura. Roosevelt i Colbert no eren, sens dubte, uns àngels. Ningú ho és. Els que en demanen l’excomunió, tampoc.