Loperena versus Rahola
En la postguerra, Barcelona era com Casablanca”, afirma la senyora Pilar Rahola, autora de L’espia del Ritz (Planeta/Columna). Només que el senyor Ramon Tarragó, l’home del Ritz barceloní, poc, per no dir res, tenia a veure amb en Rick (Humphrey Bogart) de la pel·li de Michael Curtiz (1942). Pot ser que en aquell Ritz de l’Avenida de Primo de Rivera –la senyora Rahola no ens ofereix cap informació sobre aquest punt– una part del públic es posés dret per cantar el Horst-Wessel-Lied, l’himne nazi, però del que estic segur és que la resta del públic no es va posar mai dret per cantar La marsellesa, i que cap germà gran de Tete Montoliu no va interpretar al piano aquell As time goes by ,i que ningú no li va dir mai allò de “Torna a tocar-la, Sam”.
Quan va començar el confinament em va arribar a casa un exemplar de L’espia del violí, del meu vell i estimat amic Josep Maria Loperena, i dos dies després d’obrir les llibreries vaig adquirir (21,50 euros) a la llibreria Jaimes la novel·la de la senyora Rahola. Per què? Doncs perquè l’amic Loperena afirma que la senyora Rahola li ha plagiat el personatge de la seva novel·la, és a dir, el personatge del músic i violinista Bernard Hilda, “l’espia del violí” que la senyora Rahola ens presenta com “l’espia del Ritz”. Segons l’amic Loperena, la senyora Rahola s’apodera de la figura de l’espia, que el meu amic assegura que és una invenció seva. “Bernard Hilda no era cap espia. Soc jo, qui en fa d’ell un espia, i Pilar Rahola em plagia descaradament”, diu l’amic Josep Maria.
Entre les dues novel·les –la de la senyora Rahola i la de l’amic Loperena (publicada per l’editorial Efadós) el primer que crida l’atenció és la portada: a la de l’amic Loperena el títol és en lletres grans i el nom de l’autor en lletres petites, i en la de la senyora Rahola al contrari: el títol en lletres petites i el nom de l’autora en lletres grans. Continuem.
En totes dues novel·les l’espia del violí o del Ritz és el mateix personatge: Bernard Hilda, un músic jueu d’origen rus que va travessar la frontera francesa amb Espanya fugint dels nazis i va acabar al Ritz de Barcelona, a la graella de l’esmentat hotel, alegrant amb la seva orquestra els vespres i nits de l’alta societat barcelonina.
A la novel·la de Loperena, Bernard Hilda és un espia com Déu mana. Treballa sota les ordres de l’MI6 (Military Intelligence) britànic i de la resistència francesa. A la de la senyora Rahola, el violinista també fa d’espia, però els seus contactes no van més enllà del consolat francès de Barcelona, de la France Libre. El Bernard
Hilda de la senyora Rahola jo diria que respon a la imatge que es tenia de Bernard Hilda, aquí i allà, abans que Loperena el convertís en el seu espia.
Ara bé, el bo de Bernard Hilda, la seva dona i els músics amb qui va travessar la frontera no són els protagonistes de cap de les dues novel·les, ni de la de la senyora Rahola ni de la de l’amic Loperena. A la de la senyora Rahola la protagonista és una dona: la Merceneta, casada, de jove, amb un noi de la bona societat catalana, que amb el temps es convertirà en un fatxa, en un home “malvat, tirànic, violent”, que la portarà a fugir d’ell, abandonant les seves filles, en companyia del cavaller Fishel Dankewicz, un jueu polonès que “no l’havia transformada en una amant: l’havia convertida en una dona”.
Fot-li.
No és que la Merceneta i el jueu polonès es berenin ells tot sols les 400 pàgines de la novel·la de la senyora Rahola, només faltaria, però no tinc cap mena de dubte que a l’autora l’idil·li entre la Merceneta i el jueu polonès li interessa infinitament més que les aventures i desventures de l’espia del Ritz.
Una cosa semblant passa a la novel·la de l’amic Loperena. En aquesta els protagonistes són un noi, Alain Collins, d’origen irlandès i nacionalitat francesa, brigadista supervivent de la batalla de l’Ebre, i la seva companya, i després la seva dona, la Clàudia, una actriu del teatre català (Loperena és home de teatre), una relació que acaba tràgicament amb la mort a garrot del noi després que la seva parella hagi liquidat al Ritz el nazi de la cicatriu...
És evident que a la novel·la de l’amic Loperena la Casablanca de la senyora Rahola no hi surt gaire i l’As time goes by sona molt menys que l’Himne de Riego .La novel·la de l’amic Loperena és la novel·la d’un llibertari de vocació que ha llegit molta novel·la negra; una novel·la, diu, “amb què rendeixo un homenatge a Barcelona, la ciutat màgica somiada per la Clàudia, la meva protagonista, a l’espera que, en el futur, no perdi l’encís” (doncs ara et fan el mànec, company). La novel·la de la senyora Rahola és la clàssica novel·la en què t’assabentes de tot: des que Albert Puig Palau, l’oncle Alberto, “va compartir els darrers anys de la seva vida amb una dona francesa, quaranta anys més jove”, fins que André Roger, l’ajudant del cònsol general de França a Barcelona, a més d’un home també era “un profeta del Tanakh, perquè aquell home seria Josuè, seria Jeremies, seria Ezequiel, seria Habacuc i Ageu i Osees i Zacaries, seria cadascun dels Neviïm, portadors de la paraula inapel·lable que queia damunt d’ells, com un llamp diví”... Etcètera, etcètera, etcètera.
Al llibre de Loperena Bernard Hilda és un espia com Déu mana, a les ordres de l’MI6 i de la resistència francesa