L’impressionisme esgota les entrades a Londres
La Royal Academy celebra la tornada amb la fabulosa col·lecció Ordrupgaard
Hi ha pitjors maneres de complimentar els convidats que la que tenien el magnat danès de les assegurances Wilhelm Hansen i la seva dona Henny. A l’hora de les postres, juntament amb el formatge, els dolços i el cafè, despenjaven Panera de peres, de Manet, i el feien circular per la taula perquè tothom el pogués admirar. Era només una de les desenes de joies impressionistes que tenien a la mansió d’Ordrupgaard, als afores de Copenhaguen. La resta eren a la caixa forta, al soterrani o penjades de les parets.
Ara seixanta dels quadres de Hansen han arribat a Londres. Bé, de fet fa uns quants mesos que són sota candau a la Royal Academy de Piccadilly, encallats per la pandèmia, com tants altres aspectes de la vida. L’exposició Gauguin i els impressionistes: les obres mestres de la col·lecció Ordrupgaard s’hauria d’haver inaugurat a la primavera, però ho fa avui al públic coincidint amb la reobertura del museu londinenc, seguint els passos de la National Gallery i en espera que facin el mateix la Tate i d’altres.
El centre de la capital anglesa ofereix un aspecte desolador, sense turistes, amb botigues i restaurants tancats (que en molts casos segurament no tornaran a obrir), més dependents que compradors als grans
El magnat danès de les assegurances Wilhelm Hansen va comprar moltes joies després de la Gran Guerra
magatzems, antigament desbordants de gent. Així i tot, però, totes les entrades que la Royal Academy ha posat a la venda s’han esgotat en qüestió d’hores. És cert que el nombre de visitants és molt reduït a causa de les regles de distància social, però fins i tot així hi ha pocs quadres amb tant de ganxo popular com els impressionistes, amb virus o sense. Si per anar a un museu cal mascareta, gel, premeditació i traïdoria, no hi ha cap ham millor que un Renoir o un Monet.
La col·lecció Ordrupgaard, en aquest sentit, és la millor del nord d’Europa i una de les millors del món, reunida durant les primeres dècades del segle vint, quan l’empresari danès (el seu país va ser neutral en la Gran Guerra) va aprofitar les misèries franceses per adquirir joies a preu de ganga. El 1916, amb 48 anys, va escriure una carta a la seva dona Henny des de París en què deia: “Millor que t’ho expliqui, ja que he estat una mica irresponsable i gastat sumes considerables de diners. Però quan vegis en què, em perdonaràs de seguida”. I així va ser.
Les assegurances havien de ser un magnífic negoci a la Dinamarca de l’època, perquè Hansen va col·leccionar com si fossin cromos quadres de Degas, Manet, Monet,
Renoir, Sisley, Pissarro i Morisot. També de precursors de l’impressionisme com Camille Corot, Jules Dupré, Gustave Courbet i CharlesFrançois Daubigny, i obres postimpressionistes de Gauguin. Quan arribava a la capital francesa es corria la veu i els galeristes més importants (incloent-hi els de les cases Durand-Ruel i Bernheim-Jeune) es posaven a la seva disposició per ensenyar-li les mercaderies que tenien, que comprava assessorat pel crític (el seu amfitrió a París) Théodore Duret.
La col·lecció impressionista de Hansen té un toc molt nòrdic, reflex del calvinisme protestant escandinau, la sensibilitat danesa, i el concepte de janteloven, un codi no escrit de comportament social que rebutja l’individualisme desfermat i l’ostentació innecessària. A excepció dels Gauguin, en els quadres que va reunir hi predominen els colors grisos, el cel plomís i els mars turbulents. De la sèrie londinenca de Monet en va triar una imatge del pont de Waterloo envoltat de boira, en part natural i en part provocada per les xemeneies industrials. De Pissarro i de Sisley també es va quedar amb representacions de dies ennuvolats, lúgubres i inclements, i va deixar per al seu gran competidor, Samuel Courtauld, les
escenes més alegres i lluminoses.
Ara bé, després d’adquirir de manera metòdica dotze obres de cadascun dels mestres impressionistes i preimpressionistes, des de Degas fins a Corot i des de Cézanne fins a Delacroix, una crisi financera i el perill de fallida el van obligar a vendre part de la seva col·lecció el 1922. Tot i això, es va recuperar en poc temps, i va tornar a la càrrega. I va ser aleshores quan es va enamorar de Gauguin, l’artista més ben representat a l’exposició de la Royal Academy, amb clàssics de l’erotisme d’ultramar, com ara la voluptuosa Dona tahitiana, i persuadint els advocats del pintor a Papeete perquè li venguessin el Retrat d’una noia, la imatge d’una jove occidental vestida de missionera que reflecteix la nostàlgia i la malenconia de l’artista, el caràcter meditabund i la seva ambivalència existencial sobre el colonialisme. Potser Hansen, tan nòrdic ell, s’identificava amb aquell cel de coure, aquella terra porprada i aquells troncs d’arbre de color cobalt.
L’exposició reuneix obres que no s’havien vist mai a Londres i està dividida en quatre apartats. La secció A l’aire lliure es concentra en paisatges dels voltants de París, el bosc de Fontainebleau i la costa normanda, i escenes urbanes de Londres i la capital francesa; la segona, Col·leccionant mestres francesos, conté quadres d’Ingres, Delacroix, Corot i Courbet; Dones impressionistes ofereix els retrats femenins d’Eva Gonzalès, Morisot, Renoir i Degas; i Gauguin i el postimpresionisme estén les xarxes fins a Cézanne i Matisse. Un autèntic banquet per als dies de pandèmia. Només hi falta un amfitrió que amb les postres tregui la Panera de peres de Manet.