“Comprenc la vostra còlera”
Macron s’erigeix en protector dels libanesos davant els seus corruptes líders
Emmanuel Macron va efectuar ahir una visita sense precedents a una ciutat de Beirut devastada. El president francès va ser sever amb els líders libanesos i es va esforçar per empatitzar amb un poble desesperat. “Comprenc la vostra còlera”, va dir a la gent que l’envoltava al carrer i que el va acollir gairebé com l’última esperança per forçar un canvi radical que rescati el país de l’abisme.
Des que va aterrar, Macron va llançar un missatge clar i insistent. A més de mostrar la seva solidaritat i prometre ajuda després de la monstruosa explosió de dimarts al port –que va deixar almenys 137 morts, diversos milers de ferits i centenars de milers de persones sense llar–, el seu objectiu era pressionar els governants i erigir-se en l’advocat dels libanesos. Va garantir que l’ajuda “no anirà a les mans de la corrupció” i que si no hi ha avenços d’aquí al primer de setembre, quan visitarà de nou el Líban, “assumiré les meves responsabilitats”.
Macron va proposar que se segelli un nou pacte polític i es formi un govern d’unitat nacional per afrontar la situació. Fa dues setmanes, quan va estar a Beirut el ministre francès d’Afers Exteriors, Jean-Yves Le Drian –qui ahir va acompanyar el president–, ja va advertir que sense reformes
“NO HI HA XECS EN BLANC” El president francès condiciona l’ajuda a un govern d’unitat i reformes
no hi pot haver suport internacional perquè el Líban surti del pou. “Ajudeu-vos perquè us ajudem”, va afirmar.
El titular de l’Elisi va constatar que el Líban viu “una crisi política, moral, econòmica i financera”. Va prometre que França organitzarà una conferència internacional d’ajuda i que hi haurà un sistema “clar i transparent” perquè els diners arribin on han d’arribar. “No hi ha xecs en blanc”, va advertir. “Hi haurà un abans i un després del 4 d’agost del 2020”, va emfatitzar, i va apel·lar a la “refundació d’un ordre polític nou” i a la responsabilitat dels dirigents libanesos.
En el seu periple pel port i pel barri cristià de Gemmayzé, la gent se li va acostar, sovint cridant, per fer-li patent la indignació i l’embafament cap a una classe política incompetent i corrupta. “Revolució!”, clamaven alguns. “El Líban és el seu fill, no ho oblidi”, li va dir un membre dels equips de salvament, molt seriós. “Merci. Vive la France!”. En un altre moment una dona, molt alterada, es va lamentar que encara hi hagi persones sota la runa i va implorar a Macron que utilitzi la seva influència. “La seva còlera és la meva font d’optimisme”, li va contestar, i la va abraçar uns instants, sense treure’s la màscara.
L’actitud de Macron, d’interperi
EMPREMTA CULTURAL França va ser decisiva per al naixement del Líban i encara s’arroga certa tutela
canvi espontani i directe al carrer, va contrastar del tot amb uns governants libanesos ancians i atrinxerats als seus fortins, com el president de la República, Michel Aoun, cristià, de 85 anys, o el president del Parlament, el xiïta Nabih Berri, de 82, autèntics dinosaures d’una altra època, d’aquella barreja de confessionalisme i clientelisme que ha podrit l’Estat libanès i l’ha portat a la fallida.
El viatge de Macron, primer líder estranger que trepitja Beirut des de l’explosió, mostra la rellevància que dona París a la seva relació amb el Líban, un país que es va crear, en part, a instàncies de França, després del protectorat exercit durant 23 anys com a conseqüència de la dissolució de l’imotomà al final de la I Guerra Mundial. París, que no renuncia a una projecció geopolítica global, s’arroga encara una certa tutela sobre el Líban. Els llaços bilaterals venen de segles i es remunten a l’aliança entre Francesc I i Solimà el Magnífic el 1536. El 1860, França va intervenir en el Líban per posar fi a l’enfrontament entre maronites i drusos. Des d’aleshores l’empremta cultural i lingüística francesa ha estat molt potent, si bé ha declinat en els últims decennis en benefici de l’anglès.
En la història recent de les relacions francolibaneses hi va haver unes altres dues visites molt emotives a Beirut en ocasions dramàtiques, la que va realitzar François Mitterrand, el 23 d’octubre del 1983, després de l’atemptat contra el quarter general del contingent francès, en el qual van morir 58 paracaigudistes gals, i la de Jacques Chirac, el 16 de febrer del 2005, després de l’assassinat de l’aleshores primer ministre, Rafiq
al-Hariri. amb el qual el president francès mantenia una vella amistat personal.
Les tasques de neteja i reconstrucció ja han començat. Quadrilles juvenils amb pales i escombres netejaven ahir els barris cristians de Gemayzé i Mar Mikhaïl, on es va acarnissar la diabòlica explosió. Aquestes quadrilles mixtes, de vegades amb samarretes de colors vius, repartien també entrepans i ampolles d’aigua freda de franc. Davant de la gran façana de la companyia de l’Electricitat del Líban, ennegrida i molt esquelètica, que va ser durant anys l’edifici més alt de Beirut abans de l’erecció d’excepcionals gratacels que des de la dècada dels vuitanta van canviar el paisatge urbà de la ciutat, van armar tendes de campanya on es donen cita aquests nombrosos voluntaris.
Tots els locals d’aquest barri de la moguda nocturna de Beirut han quedat molt danyats. És un paisatge de gasolineres destruïdes, façanes de bonics habitatges amb finestres ogivals d’estil florentí de les quals pengen eixams de cables elèctrics, com en el temps de les guerres. No hi ha dubte que la brutal explosió va provocar més devastacions que molts anys d’aquella llarga guerra civil de tres lustres.
D’aquests carrers que havien estat tan animats, no molt lluny de la zona portuària, ara sinistrada, broten escales públiques que ascendeixen al barri cristià per antonomàsia, Achrafie, el petit turó, segons una novel·la d’Elias Khoury.
Quan va arribar el comboi del president Emmanuel Macron, que travessava el barri en direcció al port, acompanyat pel general
Aoun, uns activistes van prorrompre en crits de “revolució, revolució!”, i van demanar ajuda a França per desempallegar-se d’un règim als dirigents del qual acusen de corrupció i feudalisme. Piquets de policies armats vigilaven a les cantonades. Aquests manifestants entre les ruïnes del barri exigien, amb més còlera que coratge, comptes als responsables de l’hecatombe que ha arruïnat tants milers de famílies. Aquests activistes demanaven que la comissió investigadora estigués composada de representants internacionals a fi de determinar les circumstàncies de l’explosió perquè desconfien dels seus dirigents.
El fet que sigui la mateixa població, que ara és víctima de la incompetència dels que es van despreocupar durant anys de l’emmagatzemament de tones d’explosius als molls de Beirut, la que s’havia manifestat en aquelles jornades de protestes iniciades a la tardor de l’any passat, podria ser estímul per renovar la seva desgastada energia després de tantes successives desgràcies, com la pesta coronavírica i, sobretot, la pauperització provocada per la descomunal depreciació de la moneda local.
Què hauria passat si en comptes d’haver estat les víctimes aquests habitants de les zones cristianes ho haguessin estat els que viuen en sectors musulmans, especialment xiïtes? La mortaldat seria més gran a causa de la densitat de
SORT EN LA DESGRÀCIA Si la tragèdia hagués castigat les zones pobres i denses xiïtes, el drama seria més gran
la seva població, i perquè les seves cases són més modestes i dèbils. Beirut s’ha salvat d’una carnisseria!
Per una d’aquestes escales públiques s’accedia al turó. Achrafie té moltes escales, de vegades decorades amb grafitis, convertides en efímeres exposicions d’art, en passarel·les de moda. Per les escales de Sant Nicolau s’arriba al carrer on hi ha el palau pertanyent a una família d’origen llevantí de l’època otomana. La seva façana, els seus salons amb esplèndides obres d’art, les seves antiguitats, han estat també fetes malbé per l’explosió. Aquest bonic edifici de diversos estils va ser un símbol de la belle époque de Beirut quan era el petit París del Llevant.