El poc respecte a la institució
Aquest país necessita excuses per deixar l’altre com un drap brut. És el nucli de la qüestió. Requereix una cara on llançar tots els improperis, insults i desprestigis. Com una catarsi de societat. Poc importa si Espanya és una monarquia o una república. No hi ha respecte a les institucions. La moda és atacar fort l’altre. Rojos o blaus. Quan s’obre la veda, tot s’hi val.
Va estar de moda respectar el Rei quan es va posar en valor el seu esforç a favor de la democràcia de què gaudim. Ara la tendència és desmerèixer la figura passada del monarca amb la intenció de desprestigiar la institució i el que representa.
A Espanya no tenim tirada a entendre el que significa l’Estat. A comprendre que les societats democràtiques s’aguanten gràcies a una construcció organitzativa que les sustenta. Una construcció plena d’errors, és clar, però disposada a esmenar-los, amb més o menys rapidesa.
Sortir de l’elaborat ordit de la dictadura franquista trenada al llarg de 40 anys no va ser fàcil. Els que van viure els despatxos oficials a la fi dels setanta i principis dels vuitanta ho recorden. Els 40 anys van ser suficients per teixir una sèrie de complicitats molt sòlides i perilloses que figures com la del rei emèrit van desembullar de mica en mica. Tot això ara sembla eliminat de cop. Som un país especialista en resets. Esborrar ràpid i girar full. Per això hi ha aquesta incapacitat de construir un Estat amb sentit institucional. El més fàcil és ensenyar el cul.
Va passar amb Pujol i ara
A Espanya hi ha una incapacitat de construir un Estat amb sentit institucional
amb el rei Joan Carles. Una cosa són les persones i una altra les institucions. Els nacionalistes catalans, ara independentistes, ho saben bé. Les corrupteles dels Pujol no ho van ser de la Generalitat com a institució. Les de l’emèrit tampoc ho són de la Casa Reial. No hi ha justificació ni en una ni en l’altra, encara que la primera ja tingui finalitzada la fase d’instrucció i en la segona no hi hagi, de moment, ni investigació judicial.
Molts antimonàrquics no saben per què ho són. Altres monàrquics, tampoc. O desconeixen la seva animadversió al que és republicà. Tot són estereotips producte de la recerca d’aquell altre on poder traslladar l’oprobi que surt de l’estómac.
França és una república amb els seus problemes però un sentit d’Estat extrem. Un exemple és la roda de premsa que organitza anualment el president. Tots els periodistes de diferent condició s’aixequen de les cadires quan entra. No davant l’home, sinó davant la institució. És clar que els francesos han reprovat cinc repúbliques des del 1873 i el seu primer president va ser monàrquic. A Catalunya, el retrat del rei, cap de l’Estat, és amagat per un gran cortinatge en un dels grans salons de la Generalitat. És igual república o monarquia. Sempre hi ha un altre per justificar la ignomínia.
Com sempre, la solució és a l’escola. Però fins i tot aquest comentari sona pueril. És clar que hi ha una pregunta que no és per a nens i denota error de comunicació: on és el rei?