Contra la repressió, amnistia!
Ja fa vuit mesos que PSOE i Unides Podem constituïen el que fins i tot es va gosar batejar com “el govern més progressista de la història d’Espanya”. Vuit mesos que han estat suficients per poder afirmar que res no ha canviat, que sembla que res puguin canviar, en un Estat que fa de la repressió política un dels pilars de la seva mateixa existència. La ràtzia repressiva de l’Estat espanyol continua, incessant, contra qualsevol adversari polític que en qüestioni la naturalesa. I cap de les propostes que avui s’insinuen per resoldre la situació sembla suficient per modificar això.
Perquè per molt que les circumstàncies actuals la facin passar gairebé desapercebuda, la repressió política no s’atura, sinó que muta i es multiplica. Només en aquestes últimes setmanes hem tingut la certesa que l’Estat ha fet ús de l’espionatge polític i abús del dret penitenciari, que ha utilitzat políticament la Fiscalia i la policia i que fins i tot ha malgastat recursos públics en una campanya per desprestigiar internacionalment l’independentisme. Uns fets que se sumen a l’acció d’una justícia pretesament independent que no dubta a aplicar de manera discriminatòria el dret penal o a extorquir els investigats amb fiances confiscatòries i duplicades.
Cares diferents d’una mateixa repressió política. Un degoteig constant de condemnats, d’empresonats, d’investigats, d’espiats, d’amenaçats... que compartim un tret en comú per damunt de tots els altres: la defensa de la independència com a instrument democràtic per construir una República amb tothom i per a tothom, un país més just i net, lliure i solidari. Ens enfrontem, sense cap mena de dubte, a una causa general en contra de l’independentisme i de tot el que aquest legítimament defensa.
La setmana passada, la inacció del Govern espanyol ha permès l’enèsima discriminació en l’aplicació del règim penitenciari: no només s’ha arrabassat als presos i les preses polítics el tercer grau, sinó que se’ls ha tornat a engarjolar però en règim d’aïllament, cosa que afegeix patiment i acarnissament a una condemna que és de totes totes injusta. No fer res en un cas així –encara més quan tens les eines per impedir-ho– no és neutralitat, és apostar políticament per la revenja, l’odi i la confrontació.
Cal que entenguem com funciona la repressió. Cal que assumim que quan un govern ja ha escollit la judicialització i el dret penal de l’enemic en lloc de redoblar l’aposta per la democràcia, és molt difícil que surti d’aquest camí. Cal que entenguem que quan un govern cedeix davant de la pressió de l’Estat profund i el poder judicial també –o sobretot– està fent política. Sembla que els sigui més fàcil restar passius que assumir amb responsabilitat i valentia la situació.
Només si entenem què és la repressió, trobarem la manera de combatre-la. L’onada repressiva no es revertirà amb victòries judicials aïllades ni amb petits gestos d’elements dissidents del sistema judicial. Però tampoc no s’aturarà amb l’adopció de mesures de gràcia, per molt que retornin drets fonamentals a les persones que se’n veuen privades. Podrien ser un primer pas, però la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya no passa per solucions parcials ni conjunturals, sinó que demana que abans que res es posi fi de manera creïble i definitiva a la causa general contra l’independentisme.
És per tot plegat que la proposta de reforma del Codi Penal és poc menys que ofensiva, en l’escenari actual. Ni és ni pot ser la solució màgica al conflicte polític, sinó que de fet l’agreuja posant sobre la taula una expectativa sense cap mena de garantia ni recorregut. És una proposta efectista però que per donar algun rendiment exigiria amplíssimes i impossibles majories a Congrés i Senat i el vistiplau d’un Tribunal Constitucional que podria allargar el procés durant anys. Però el pitjor de tot plegat és que qualsevol canvi en aquest sentit deixaria la nostra sort, en últim terme, en mans del Tribunal Suprem.
Que ningú dubti de l’independentisme: sempre ens trobaran disposats a eixamplar el catàleg de drets i llibertats, sempre i arreu defensarem que les normes siguin respectuoses amb els drets humans i les llibertats civils i polítiques. Però aquesta no és la via per posar fi a l’onada repressiva que patim. La repressió és la conseqüència de la causa general contra l’independentisme i ambdues només acabaran si es resol el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. I això passa, necessàriament, per l’amnistia i l’autodeterminació.
Només l’amnistia serà un punt final d’aquesta operació d’Estat, una mesura que no depèn de tribunals, fiscalies ni clavegueres, sinó exclusivament de la voluntat política. Una amnistia que faci net i permeti tornar al diàleg en igualtat de condicions. Sense excuses. PSOE i Podem tenen l’oportunitat de posar fi a una situació
L’amnistia és el gest polític que demostraria que l’Estat té voluntat de resoldre un conflicte que és polític
injusta i de passar de la repressió a la política. Però a hores d’ara sembla que ja han triat. Amb la seva passivitat o amb tota la intencionalitat, han renunciat al diàleg i s’han aixecat de la taula. Cal que el Govern central i l’Estat rectifiquin i reconeguin els seus errors per poder negociar una solució democràtica al conflicte.
Nosaltres seguim i seguirem defensant l’autodeterminació com a l’única via per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Seguim i seguirem avantposant la democràcia i els drets humans i polítics a la repressió i l’immobilisme. Seguim i seguirem defensant l’entesa, però no podrem seure en una taula si a l’altra banda no hi ha uns representants que estiguin disposats a acceptar un diàleg en igualtat de condicions. I això passa, necessàriament, per l’amnistia. Aquest és el gest polític que demostraria l’autèntic compromís democràtic de l’Estat, la seva voluntat d’afrontar de manera sincera la resolució d’un conflicte que és polític. És molt senzill i molt difícil a la vegada perquè depèn de la valentia i voluntat política. Repressió o democràcia?