El debat arriba a la Constitució
El CIS preguntarà al setembre a la societat sobre el suport a una reforma constitucional
La convulsió política que ha generat la sortida d’Espanya del rei emèrit ha posat d’actualitat el debat sobre el marc constitucional vigent, fins al punt que el CIS ha anunciat que formularà una pregunta sobre això al seu pròxim baròmetre del setembre. La intenció és lloable, però els resultats –d’acord amb anteriors exploracions que no van detectar preferències clares ni consensos ben definits– poden ser poc operatius. L’última vegada que es va preguntar als espanyols sobre la necessitat de la reforma constitucional, el setembre del 2018, un 70% s’hi va mostrar a favor i només un 15% ho va fer en contra.
La més rellevant d’aquestes xifres era el canvi que reflectien respecte a les últimes dècades. A mitjans dels vuitanta, només un 32% apostava per la reforma constitucional, davant un 33% que preferia no tocar la Carta Magna i una proporció semblant que no es pronunciava. El suport a la reforma constitucional va anar creixent amb el temps, fins a superar de llarg el 40% dels consultats, tot i que a començaments de l’actual mil·lenni va tornar a caure a un 33%. La dreta acabava d’aconseguir la seva primera majoria absoluta i el marc constitucional semblava que oferia garanties a tothom.
Tot i això, amb l’arribada de la crisi econòmica el suport a una reforma de la Constitució es va disparar per sobre del 50% i, en només sis anys, entre el 2012 i el 2018, va créixer més de deu punts i es va situar entorn de l’esmentat 70%. Sens dubte, els canvis generacionals també tenen bastant a veure amb la vigència d’un text que ja ha fet més de 40 anys.
Això sí, no hi ha un consens ampli sobre en quina direcció caldria reformar la Carta Magna. Entre les múltiples opcions cal destacar la regulació de les competències autonòmiques, l’increment de la transparència política i la protecció dels drets socials. Però en altres sondejos s’han arribat a plantejar més de 20 possibilitats de reforma (algunes d’incompatibles entre si), amb la justícia com a objectiu més destacat. I sobre la Corona únicament apareix la reforma del mecanisme de successió per garantir la igualtat de gènere.
Cosa diferent és la confiança que suscita la monarquia en l’opinió pública espanyola. Aquí l’evolució és més aviat ombrívola. Encara a mitjans dels noranta, els consultats pel CIS puntuaven amb un notable folgat (7,5) la confiança que els mereixia la institució monàrquica. A començaments del mil·lenni (altre cop el canvi generacional) la confiança va començar a declinar en forma d’aprovats justos, i ja amb l’arribada de la crisi, a partir del 2011, van començar els suspensos, que van tocar fons el 2013 i 2014 (3,7). La renúncia al tron de Joan Carles I a favor de Felip VI va permetre una millora, tot i que encara per sota de l’aprovat (4,3). I no sembla que els últims esdeveniments puguin afavorir un increment d’aquesta nota.
Els sondejos del CIS revelaven fa uns anys les claus de la confiança dels espanyols en la monarquia, així com el caràcter volàtil del seu suport. Concretament, un 55% dels ciutadans considerava que la institució monàrquica ja era “una cosa superada” des de feia temps, tot i que afegien un matís decisiu: un 64% supeditava el seu judici a la Corona a “com sigui el Rei”. “Tot depèn d’això”.