El missatger
Afinals dels cinquanta, quan jo era molt petit, la mort venia molt sovint a les cases. Inapel·lable, sovint precoç. Era rebuda amb plors i laments, però ningú no la considerava estrangera. “És llei de vida”, deien els adults en sortir dels funerals, mentre donaven la mà als familiars del difunt. A final del segle XIV, Pere March, el pare del gran Ausiàs, havia escrit: “Al punt que hom naix comença de morir”. Cinc cents anys més tard es continuava pensant el mateix: néixer era començar a morir. Pares i avis havien sofert la bàrbara i sangonosa Guerra Civil. Es tenia perfecta notícia de les matances de la Primera i la Segona Guerra Mundial en què la mort havia estat fabricada industrialment.
Tothom tenia parents que morien d’un mal lleig. Les funeràries disposaven de petits taüts blancs per encabir la mort infantil, prou freqüent. La pobresa era molt visible. La crueltat
Havíem perdut la memòria de la pèrdua sobtada, del daltabaix imprevist
del fort, acceptada; i respectada. El que avui anomenem bullying era habitual. Els franquistes manaven sense manies. Els febles i els perdedors s’aguantaven.
Als seixanta, tot això es va capgirar amb la popularització de la penicil·lina i els antibiòtics, la revolució del sis-cents, la música yeyé, la generalització de dutxes i banyeres, els turistes, la universitat, la televisió. L’esclat de les classes mitjanes. La duresa va cedir el pas a una vida al bany maria. Els cruels jocs infantils de carrer van deixar pas a les col·leccions de cromos i segells, als patins, a les escoles de futbol. Les famílies van començar a protegir els fills, que van créixer sans, llegits i aviciats. De cop, no toleraven la incomoditat, l’espera, el desig insatisfet. El supermercat és la metàfora d’aquestes generacions: mil productes a l’abast, mil oportunitats laborals, mil llits per al plaer, mil restaurants per visitar. Mil vides en una de sola: reinventa’t!
Vam néixer quan el món antic s’acabava, hem gaudit d’un confort que ni els més rics haurien imaginat i ara reconeixem aquella perduda mort freqüent, que retorna del passat. Els avis d’abans repetien sovint que el pitjor encara havia de venir. No eren pessimistes. Simplement, organitzaven la vida partint d’un fet inevitable: tard o d’hora arriba el moment de la malaltia i la mort. El coronavirus és portador de velles notícies. El món porta dins seu la llavor del final, de la mateixa manera que cadascun de nosaltres està destinat a l’oblit. També ens refresca la memòria de la pèrdua sobtada, la caiguda irreparable, el daltabaix imprevist.