Nabokov al Jardí de l’Edèn
El nombrós contingent de lectors de Vladimir Vladimirovich Nabokov es divideix entre els que consideren que Lolita és la seva obra més important i aquells que ens hem quedat definitivament seduïts per la història d’amor abrandat d’Ada o l’ardor. De fet, el mateix Nabokov considerava aquesta novel·la com la culminació de la seva creació literària, però Lolita li va sostreure la glòria de la popularitat, tal vegada perquè la història d’amor pedòfil d’Humbert per una nena de dotze anys, seria encara més corrosiva escandalosa i atraient que l’amor incestuós dels germans Van i Ada. Personalment reconec que detesto Lolita per la temàtica, malgrat que em rendeixo a la seva grandesa literària. Però més enllà dels inevitables prejudicis per la qüestió de la pedofília –engrandits pel mestratge en les descripcions de les relacions sexuals–, la meva preferència per Ada neix de les consideracions literàries. Ada o l’ardor és la novel·la més complexa, irritant i fascinant de Nabokov i, sens dubte, la que demostra una genialitat literària que el situa al pòdium de la gran literatura. D’ella va dir en Pere Gimferrer: “No només és l’obra mestra de Nabokov, sinó també una de les novel·les més grans del segle XX”.
Nascut a Sant Petersburg el 1899 en el si d’una família aristocràtica, Nabokov va escriure en rus fins el 1938 i després ja va fer tota l’obra en anglès, l’idioma amb el que s’havia format des de petit. El 1919 la família va marxar a Alemanya fugint de la revolució russa, i el 1940 es va traslladar a Estats Units, tot escapant del nazisme. El seu germà Serguei moriria en un camp de concentració alemany. A banda de la literatura, va ser un gran aficionat als escacs, un prestigiós crític literari –molt notable la seva traducció i crítica del clàssic Eugeni Oneguin de Puixkin– i un reconegut expert en lepidòpters, fins al punt d’estar al càrrec de la col·lecció de papallones de Harvard i de ser honrat amb el seu nom en un nou gènere de papallones, les Nabokòvia. També neix d’aquesta afició el nom de la protagonista de la novel·la, Ada, i la sorprenent explicació la va plantejar el neurocientífic David Eagleman en explicar el fenomen de la sinestèsia, segons el qual “una persona pot sentir el gust del menjar a la punta dels dits o el número 5 com a verd maragda”. Nabokov, que era sinestèsic, va homenatjar la seva papallona preferida, d’ales grogues i cos negre, amb el nom de la protagonista: A com a groc i D com a negre, és a dir, Ada com a groc-negregroc, tot plegat una subtil metàfora dels jocs intel·ligents als que fou tan aficionat.
Quan es va publicar Ada o l’ardor Nabokov tenia setanta anys, per bé que la novel·la havia començat el 1959 amb dos esbossos de relats –The texture of time i Letters from Terra– que després es fondrien en una sola història. Finalment es va editar el 1969 i el crític del The New York Times Alfred Appel va escriure: “És una història d`amor, una obra mestra eròtica i una investigació filosòfica sobre la naturalesa del temps”. Per afegir, “Nabokov és l’escriptor en anglès més juganer des de Joyce”, comparable al mateix Joyce, a Kafka i a Proust. I si amb Joyce l’unia el gust per les al·literacions i els jeroglífics lingüístics (tota la novel·la és un joc desafiant) i amb Kafka, la complexitat argumental (incloent l’embolic de l’Antiterra, el territori semblant a la Terra on viuen els personatges), la comparativa amb Proust té a veure amb l’extraordinari homenatge al pas del temps i la seva vidriòlica relació amb la memòria.
El relat parteix dels records de Van i Ada en el 97è aniversari de Van, i els vaivens d’una història d’amor grandiós entre dos germans, que va néixer a la finca d’Ardis Hall (el Jardí de l’Edèn) quan tenien 11 i 14 anys i es creien cosins, ens transporta a un extraordinari viatge literari ple de revolts i carrerons sense sortida. Res no és fàcil en la lectura d’Ada, fins al punt que el lector arriba a odiar l’autor, incapaç d’entendre tots els significats, perquè caldria ser el mateix Nabokov per interpretar la totalitat.
Més enllà d’aquest laberint de significats i de l’exercici extraordinari de metaliteratura que l’autor es permet, afegint complexitat a una novel·la que és, tota ella, una troca embolicada, Ada o l’ardor és, per damunt de tot, un cant a l’èxtasi amorós i un homenatge a la memòria com a territori feliç on reviure el plaer. El paradís no està enllà dels desigs, sinó a l’abast de tot aquell que decideixi superar els paranys i esculls de la vida i abastar la plenitud de l’amor. Si no fos un sacrilegi diria que és una novel·la romàntica, però no, és la novel·la total: amor i sexe, reflexió i naturalesa, filosofia i ciència, tendresa i sarcasme i, recosint totes les esquerdes, un cant a la gran literatura, la que enamora a cada batec de la paraula escrita.
‘Ada o l’ardor’ és un homenatge a la memòria com a territori feliç on reviure el plaer