L’esperança i el silenci
L’efecte evocador de les olors estarà vinculat per sempre a Proust. No cal haver llegit gaire per saber de què parlem quan parlem de la famosa magdalena. ¿És una victòria de la literatura, dels tòpics o del potencial infinit de la memòria? En canvi, no em consta que hi hagi un referent equivalent a Proust en matèria auditiva. A El último libro de Emma Olsen (Ed. Mar Maior), l’escriptora gallega Berta Dávila descriu així la manera de riure d’un personatge: “Nunca escuché un ruido tan triste como aquel”. No és un detall rellevant de la novel·la però convida el lector a classificar els sorolls. És un joc inofensiu, que no requereix inversió, connexió o carregador. Fixar-se en si un soroll és trist, esfereïdor o alegre té l’al·licient de retrotraure’ns a moments viscuts i analitzar el present amb una altra (anava a escriure mirada) oïda.
Hi ha sorolls que consoliden el tòpic
Hi ha sorolls que consoliden el tòpic de platja, xancleta i urbanització
de platja, xancleta i urbanització. Entre els teòricament alegres hi ha el de les capbussades a piscines inaccessibles, la percussió de la pilota contra les raquetes i la taula de pingpong, el tap propulsat d’una ampolla de xampany, la campaneta d’una bicicleta, un ou batut amb vigor tropical o el megàfon d’un venedor de melons. Altres sorolls d’estiu, en canvi, no transmeten tanta alegria: la vehemència dels que s’encenen discutint sobre si l’emèrit Joan Carles I és El fugitivo, Wally o Casper el fantasma, la màquina de tallar gespa, els martells hidràulics de les obres ubiqües i psicopàtiques, el puput (i la mare que va parir el puput), els baixos sobresaturats d’un cotxe-discoteca on sonen reggaetons a granel, els grills, la tabarra dels skates o les alarmes d’entrada de missatges d’un mòbil incontinent.
Encara que el viatger Sylvain Tesson, després de passar sis mesos en una cabanya al llac Baikal, arribés a la conclusió que “el silenci és el soroll que fa el temps quan passa”, sospito que l’estiu és, en general, massa sorollós. M’arrisco a suggerir als lectors de La Vanguardia que, si els ve de gust, ens enviïn comentaris sobre quins són els sorolls més significatius i evocadors dels seus estius en particular o de la seva vida en general. Si no arriba cap suggeriment, viuré el fracàs amb el fair play de qui pateix morenes: en silenci. I tornaré al llibre de Dávila: “Porque hay dos formas de saber que alguien ha perdido la esperanza o la capacidad de confiar en una idea, la primera de ellas es el exceso de ruido, la segunda es el silencio”.