Molt de compte amb els miralls
Interrogar al mirall és poc recomanable. Desaconsellable, des de gairebé tots els punts de vista. Així que un es va muntant a les busques del rellotge, com Harold Lloyd en la seva poètica metàfora del temps, al mirall hi apareixen els trets del pare (diuen que els homes s’assemblen a la mare i les dones al pare), l’ambigüitat de la cultura popular... Previnguts de sorpreses i amb una certa curiositat d’entomòleg o d’especialista en primats, podríem abocar-nos al mirall per reconèixer quina part del nostre rostre recorda al d’una o un altre dels progenitors. Seria com descobrir les diferents capes d’un quadre a l’oli: les orelles del pare, els ulls de la mare, però no la mirada –ja comencem amb els matisos!–, els llavis... podrien ser mig mig. Una rara barreja dels dos engendradors dona per a perplexitats. I així podríem anar tirant cap enrere: avis, ties, rebesàvies... Un exercici d’investigació. Un entreteniment per a les èpoques de confinament. Amb alguna sorpresa, sens dubte: algú podria no assemblar-se a ningú. O bé tenir un clar semblant amb una persona no homologada com a familiar, ja saben...
Ironies a banda, aigua i plata: mercuri. L’argent viu dels miralls. Allà en el fons de tots ells hi ha una cosa que ens obliga a trobar-nos a faltar a nosaltres mateixos. On és el que érem? Una nostàlgia particular, intransferible. Pròpia. I ens diem: “Em torno infeliç”. “No creia que jo fos així”. Lorca va escriure que Franconetti “abría el azogue de los espejos” però no va dir mai que hi va trobar. La voluptuosa màgia reduïda a un símbol: Hg. I la literatura antiga de la plata líquida. I el misteri.
Plantats davant el vell mirall clapejat per les taques d’argent viu, i amb una certa edat damunt, deixem de referir-nos a la mort com un fet literari, potser poètic. O com un accident. Com una imperfecció. Un esdeveniment aliè. Una estafa? Com a una cosa en la qual fins al moment no calia comptar-hi. Temps al temps, en tot cas. Un desgast lent i llunyà. Molt llunyà. Gairebé una vaguetat. Aquelles coses que els ocorren als altres. Així els joves, exercint d’ells, encara no senten com ens apunyala una realitat que no és cap abstracció. Una altra vegada l’hipnòtic vol del voltor planejant el que un assessor espavilat va encunyar com “la nova normalitat”. Un geni. O sigui, a la incertesa ara se l’anomena així. Compte amb el mirall: que no obri les seves goles.