La granota que hi ha en mi
El meu personatge em permet escarxofar-me un moment en una butaca, enmig de l’escenari i el frenesí de l’obra que interpretem sis actors. Observen uns tres mil ulls. Amb un sospir profund, miro el cel, després d’una estona d’acció trepidant. És cosa del meu personatge, com dic, i la fartanera desesperada que li produeixen els excessos del rei protagonista, ves per on. Però la veritat és que jo també aprofito per donar-me un respir, de camuflatge. No és que faci una capcinada, però tinc uns quaranta segons d’immobilitat gairebé horitzontal.
La nit s’intueix profunda allà dalt, malgrat els focus del gran teatre romà, que a la fi s’obre, a mig aforament. No se sap a quin costat hi ha el veritable espectacle, amb els còmics a cara descoberta i el públic emmascarat. I cridant. Uns quants espectadors han protagonitzat una revolta. El drama era allà. Els actors, amagats entre les columnes, sentíem els crits. Les veus sonaven fermes i naturals. Uns clamaven que falta distància de seguretat. Altres, que amb les màscares n’hi ha prou. Les actrius no sabríem a qui donar la raó, no és el moment de posar el cap en això, esperant l’ordre per començar la funció. Ja és bastant que no et surti el cor per la boca i el vegis arribar rodant a escena abans que tu.
En una circumstància més lleugera, potser davant d’una canya, valgui la paradoxa, diríem que no entenem que es tanqui la cultura però s’obrin els bars. Tret que admetem que aquest país és un bar. Llavors la cosa es complica. Déu meu. Som un bar? Això és tot? Potser la situació és massa complexa per a una resposta tan simple. Més encara, després d’assajar 30 dies amb una pantalla facial de plàstic, amb aspecte d’astronauta
Els sis actors ja som una unitat familiar i no importa que ens escopim una mica
o guerrer galàctic de pel·lícula dels anys seixanta, que et submergeix en un estranyament que a veure després com se’t passa. Com encares la vida sense espasa làser.
Avui el cel es veu tranquil des d’aquesta butaca de l’escenografia. El miro sense pantalla facial perquè pel que sembla els sis actors ja som una unitat familiar i no importa que ens escopim una mica. Ahir a la nit, per cert, unes tempestes van impedir l’assaig general. Cada cop que ho vam intentar es va posar a ploure. Zeus no vol, vam dir. Després ens vam adonar que seria cosa de Neptú. Era trepitjar l’escena i veure la resplendor d’un llamp. Obrir la boca i notar un tro al clatell.
Aquesta nit hi ha calma allà dalt. Aquí baix, aquesta migdiada contemplativa, per minúscula que sigui, a la vista de tres mil ulls té el seu què. Un espectador podria començar a cridar que al mig de l’escenari hi ha una actriu que creu que està en una gandula a la piscina. Però el públic no nota cap fluixedat actoral, perquè em cobreix el personatge, que pot fer qualsevol cosa. Com un rei. Mantinc una immobilitat de granota que es fa la morta. Camuflatge amfibi. Darrere de cada granota hi ha una gran actriu. Potser, i viceversa. A mi m’espera una granota real, amb el seu drama, a la piscineta del poble. Però aquest és el capítol següent. Ara salto de la butaca a l’acció, i dic una frase per encarar-me amb el rei d’aquest espectacle.