Alzines amb estrès
Preocupa l’estat de les alzines que distingeixen la plaça Catalunya. No és cap novetat.
L’alzina presideix la plaça Catalunya, i la plaça és el centre, no pas els laterals. Malgrat que presideixi la plaça Catalunya, no sempre n’ha estat l’arbre emblemàtic, i per això s’ha atribuït a aquestes alzines una longevitat que no els correspon.
L’origen d’aquesta elecció mereix ser explicat.
La plaça Catalunya va néixer molt tard: el 1902. La urbanització va ser d’allò més banal. Les àmplies voreres dels costats, connectades amb la rambla Catalunya i el passeig de Gràcia, van ser arborades amb plàtans, l’espècie introduïda per Cerdà a l’Eixample i que tan bon resultat havia donat. L’opció escollida per a la resta de la plaça, en canvi, va ser molt diferent. Hi van distribuir unes cent palmeres que omplien els parterres destinats a traçar unes avingudes en forma de X. Sospito que el jardiner Ramon Oliva va dirigir aquell projecte tan detestat. Sembla mentida que insistís amb aquella espècie, sabuda la pèssima acollida que va merèixer el 1888 el nou passeig Colom. Els barcelonins, sempre tan irònics, el van batejar així: passeig de les Escombres. El panorama de la plaça Catalunya va merèixer aquest bateig: plaça dels Apis, ja que es tractava d’unes palmeres de poca alçària i gens crescudes: ridícul.
Al cap d’un temps, per dissimular el fiasco, hi van afegir uns cent cinquanta arbres variats, la majoria plàtans. Va ser en va.
Aleshores el fracàs d’una plaça que havia de ser rellevant va induir a encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, compromès des de feia anys en el govern de la ciutat, un projecte que renovés l’espai central.
La pedra i la construcció l’atreien més que la natura. Va publicar un llibre sobre la seva proposta en què només esmentava que hi hauria arboris i flors. Distribuïa al centre una corona de parterres estrets i corbats en què concentrava la plantació d’arbres de poca alçària. Va escollir una espècie de fulla caduca, resistent i molt mediterrània, la que Machado evocava: “Encinas, pardas encinas, humildad y fortaleza”. Sabia que donaria bon resultat, malgrat un subsòl escàs a terra i sabedor que en el futur encara en tindria menys.
El cop d’Estat de Primo de Rivera el va apartar de la presidència de la Mancomunitat, i també de la plaça Catalunya. El va succeir l’arquitecte Francesc de P. Nebot, que hi va introduir pocs canvis substancials i va acabar dimitint.
La renovada plaça va ser inaugurada el 1927.
Parcs i Jardins ha començat la seva actuació al perjudicat sector pròxim al carrer Bergara. S’adverteix una poda severa en alguns exemplars, mentre que d’altres encara presenten fulles seques en unes quantes branques. Rebran un control de plagues els arbres que mostren una vitalitat molt baixa. Quan comenci la tardor, moment propici, s’eliminaran set exemplars i se’n plantaran vuit. Els dies de canícula accentuada, com la present, s’incrementarà el reg.
El problema principal de la plaça és l’escassa terra del subsòl i l’omnipresència del paviment. És una operació ja repetida en diverses ocasions, i sempre ha donat resultat. Aquestes alzines, molt estimades, s’ho mereixen.
El problema principal de la plaça Catalunya és l’escassa terra del subsol i l’omnipresència del paviment