Un jardí japonès als Ports
Un petit bosc de pins corona una muntanya salvatge i delicada alhora en una destinació molt discreta que ens descobreix el geògraf expert en senderisme Rafael López-Monné
No cal tenir massa imaginació per fantasiejar sobre la idea que ets a terres llunyanes, gaudint d’un paisatge zen, quan corones la Punta de l’Aigua. El fet que durant el camí no ens hàgim trobat ningú alimenta aquesta sensació, molt més gratificant en uns temps que poder guardar àmpliament les distàncies és un luxe. “Per a mi és com un jardí japonès, aquesta muntanya combina rudesa i dolçor. Un cim és normalment el regne de la roca, de la pedra, però aquí també hi sorgeix la vegetació”, comenta Rafael López-Monné, geògraf, fotògraf i expert en senderisme que ha exercit de guia al capítol dedicat a la Punta de l’Aigua, una de les joies de la corona del parc natural dels Ports.
Aquest espai protegit s’estén per tres comarques, el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta, a la part de Catalunya, i es prolonga per Terol i Castelló. Els Ports ofereixen un paisatge indòmit, de relleus escarpats i solitaris, una natura reservada, que convida a la introspecció. Aquí no ha arribat el turisme de masses.
El punt triat per iniciar la ruta és Paüls (Baix Ebre), per una pista que s’agafa a la dreta després de deixar el cementiri de la localitat. Aviat ens endinsem en un horitzó d’oliveres i marges de pedra seca, paratges que evoquen en certa manera la Serra de la Tramuntana de Mallorca. Però al sud de Catalunya fa mal veure com moltes terres s’esllangueixen i releguen a l’ostracisme arbres i bancals amb molta història. “Si aquests camps ja no es conreen és que alguna cosa hem fet malament, amb un oli tan bo, aquest producte s’hauria d’estar venent a tot el món”, exclama López-Monné, que a les seves múltiples facetes hi afegeix la d’activista en defensa del territori rural, el gran espai oblidat que, ara més, en temps de confinament i incertesa, ha de ser reivindicat.
L’ascens ens portarà fins al
Coll de la Gilaberta i des d’aquí al cim, d’àmplies dimensions i amb un grapat de pins, com un edèn japonès, considera el nostre interlocutor. De fet, per als nipons, un jardí és l’art d’assentar les roques, segons l’escrit més antic sobre el tema, el Sakuteiki, del segle XI.
Jugant amb aquesta idea, des de dalt de la Punta de l’Aigua s’atalaien les Roques d’en Benet, un dels llocs més emblemàtics dels Ports que ja va descobrir un Picasso adolescent en la seva primera estada a Horta de Sant Joan, entre l’estiu del 1898 i el febrer del 1899, convidat pel seu amic i company Manuel Pallarès. El cèlebre pintor va passar un mes sencer a les muntanyes, de dia pintant i de nit a l’empara d’una cova, refugi natural de pastors. En aquella època, agricultors i ramaders vivien en masies a dins del massís; ara ja no hi queda ningú.
Dos germans d’edat avançada van ser fins a principis d’aquest segle els ocupants de l’última casa habitada al vessant català dels Ports, el mas de la Franqueta, a Horta de Sant Joan. Sense aigua corrent ni electricitat, i amb moltíssima solitud, van passar-hi tota una vida cuidant el ramat fusionats amb els ritmes de la natura.
Tornant a la Punta de l’Aigua, poc abans de les deu del matí del 30 de juny arribem als seus 1.091 metres. A aquella hora els núvols flirtegen i difuminen els estètics tres blocs de conglomerat que formen les Roques d’en Benet.
Els núvols difuminen les estètiques Roques d’en Benet, un enclavament molt sol·licitat pels amants de l’escalada
No sabem si Picasso es va enfilar per les seves parets, però actualment és un enclavament molt sol·licitat pels amants de l’escalada.
La boirina va agafant més protagonisme i dilueix a estones les vistes cap a la Mola dels Atans o la Punta dels Raus. Aquest ambient propicia encara més l’estat meditatiu.
El nostre guia fa notar que entre la vegetació del cim s’amaga un “cocó”, una cavitat per aprofitar l’aigua, que curiosament és buida i que sospitem que dona nom a aquest pic.
El descens pel Coll de l’Avenc després de deixar el Vacarissal, on pasturen o pasturaven les vaques, discorre per l’antic camí ral que continua unint Horta de Sant Joan i Paüls, amb un perfecte traçat zigzaguejant, sense desnivells bruscos, per facilitar el treball als animals de càrrega, destaca Lopez-Monné. Gran coneixedor d’aquestes vies de comunicació ancestrals, subratlla que no agafa mai les dreceres i demana a qui l’acompanya que tampoc no ho faci. Explica que anar pels senders ràpids, més rectes i amb més pendent, neutralitza els originals i els erosiona perquè propicia que l’aigua de la pluja corri amb molta més virulència.
La ruta regala paisatges molt variats. Els camps agrícoles a la base, els boscos de pins i la tosquedat i potència de la roca calcària més amunt. Aquell toc zen.