Picasso i el còmic
El Musée Picasso de París aplega obres del malagueny amb historietes i homenatges gràfics al pintor
L’agost del 1906 Picasso es fa enviar a Gósol, on passa l’estiu, les historietes nord-americanes que devora a la premsa. Dotze anys enrere, adolescent, ja barrejava textos i imatges als seus diaris il·lustrats. I no és estrany trobar globus de diàleg als seus dibuixos de Barcelona o als primers de París. Són dades de Picasso et la bande dessinée (Picasso i la historieta), exposició postergada pel confinament que reuneix fins al gener al Musée Picasso de París obres del malagueny amb historietes i homenatges gràfics al pintor.
Perquè si Picasso (com farà amb tot el que descobreix, de l’art africà a la fotografia) es va apoderar de tics i tècniques de l’anomenat novè art, ell mateix i les seves criatures seran personatges de Gotlib, Art Spiegelman (premi Pulitzer pel seu Maus) o Milo Manara. “Des de l’entrada, l’exposició revela el gust de Picasso pel còmic –explica l’escriptor especialitzat Vincent Bernière, comissari juntament amb el conservador Johan Popelard– i l’exploració de les seves lectures ensenya una porció desconeguda de la seva cultura visual, impregnada de fonts populars contemporànies”.
Repartida en cinc sales, la mostra s’obre amb Dibuixos de joventut, que exhibeix per exemple el relat gràfic del viatge amb tren de Barcelona a París, en companyia del seu amic Junyer Vidal.
A Còmics nord-Americans apareix la seva mecenes, Gertrude Stein, que a l’Autobiografia d’Alice B Toklas, del 1933, descrivia la passió de Picasso per les historietes americanes i les que poblaven els diaris francesos.
A Somni i mentida de Franco destaquen els gravats del 1937. Una estructura a dues planxes i 18 quadres juxtaposa un Franco grotesc i la iconografia dels Desastres de la guerra, de Goya. Aquest Picasso va inspirar Spiegelman (Ace Hole Midget Detective, 1974) o Edgar P. Jacobs, que a la seva obra Le piège diabolique (1960-1961 insereix fragments del Gernika (1937) en un paisatge postapocalíptic.
El misteri del dibuix arrenca amb El misteri Picasso, el film del 1955 en què Clouzot filma el treball de l’artista. Onze anys després, en una sèrie fotogràfica de Paris Match, Hergé imita el procediment i dibuixa Tintín en un vidre. En aquesta quarta sala Picasso dialoga amb Gotlib, Guido Crepax o Reiser.
Per tancar el periple, Pablo Picasso personatge de còmic va de La vie imagée de Pablo Picasso (1951, Benjamin Péret i André Breton) als àlbums de Nick Bertozzi (2007), Julie Birmant i Clément Oubrerie (2012-2014), Daniel Torres (2018) o el belga Philippe Geluck i el seu gat escèptic.
Un Picasso “personatge freqüent de la historieta a tot el món”, amb el detall d’un acudit gràfic de Maurice Henry (una dona de rostre picassià: endevina per a quin artista he posat?), retrucat al revers pel mateix Picasso, els dos dibuixos deixats pel Musée de Reims.
Complement inèdit, al subsol del museu i per encàrrec, obres de Sergio García Sánchez, Emilie Gleason, François Olislaeger, Oubrerie o Marina Savani funcionen com a “testimonis de la varietat d’estils gràfics i maneres narratives de la historieta contemporània –Popelard dixit– i de la multiplicitat de mirades suscitades per Picasso i la seva obra”.