Això és art
Quartet Gerhard
Lloc i data: Palau de la Música Catalana (5/VIII/2020)
Sens dubte, un dels concerts culminants d’aquest cicle estiuenc és aquest amb què el jove Quartet Gerhard va celebrar el seu desè aniversari. Diuen que vint anys no són res, però deu ja són molt per a un quartet, amb el compromís diari que suposa de recerca d’un so, d’una personalitat –de la qual van mostrar ara brillants esclats. La feina en un quartet, si es va a fons, és dura, i sens dubte compensa si les quatre personalitats que s’han de cohesionar sense perdre el seu caràcter avancen en aquest sentit. I en aquest cas del jove i consistent Quartet Gerhard hem pogut constatar el seu creixement musical, per bé que en imatge continuïn semblant els mateixos deu anys més tard; per cert, crec que no hi ha la morenor estiuenca en els quartetistes. I aquesta celebració, que té el suport de molt de públic –els Gerhard ja tenen fans–, va tenir un contingut intransigent. Dos quartets singulars en la història del gènere, els últims en cada compositor: el número 2 en el cas del català Robert Gerhard, compost durant el seu exili de Cambridge als anys seixanta, i l’últim de Schubert, el número 15 en sol major del 1826, un any i mig abans de la seva mort.
Forta personalitat en tots dos, que es va veure ben representada en la sonoritat compacta i definida dels intèrprets. Molt poc s’escolten els quartets de Gerhard malgrat la seva consistència, sobretot aquest segon, en què deixa de banda les tècniques presents en l’anterior, hereves encara del seu aprenentatge amb Schönberg. En aquest número 2 hi ha llibertat expressiva, musicalitat plena de contrastos i sobretot tensió en el discurs que adquireix gran identitat. I els Gerhard, amb qualitat de so, i intensitat, van treballar cap a un delicat equilibri que va realçar les belleses de l’obra articulant amb convicció el seu entramat sonor com si estiguéssim descrivint o interpretant un quadre. Imatge visual i sonora que se suma a la de tocar drets afegint-hi certa intensitat. I d’intensitat va anar el quartet número 15, un cant vital en moments de desesperança, de preguntar-se per què, amb una mirada als seus contemporanis (Mendelssohn, Beethoven) amb la llibertat i l’avantguarda del segon. Els Gerhard van comprendre bé la magnitud d’aquest llenguatge, els seus cants a la vida, la desolació profunda del compositor i les preguntes de rebel·lia davant l’irremeiable, la bellesa del trio en els seus diàlegs a partir del violoncel, excel·lent, la delicada polifonia per arribar a un finale ple d’equilibri, matisos i contrastos. Això és art. Gràcies.