“Els meus problemes amb l’alcohol no s’han barrejat mai amb la feina”
Ben Affleck, actor i cineasta, estrena ‘The way back’
Es inevitable que a l’entrevista es parli de qüestions personals, perquè a The way back, la pel·lícula de Gavin O’Connor que aquesta setmana s’estrena als cinemes de Barcelona, el seu personatge lluita amb moltes situacions que fa poc Ben Affleck ha viscut en la vida privada. Però, de la mateixa manera que al film l’exestrella del bàsquet universitari que interpreta troba en una feina d’entrenador una raó per començar un nou capítol en la vida, Affleck, que fa poc va acabar l’etapa com a Batman, ha aprofitat la pel·lícula com un nou principi, en un camí que inclou Deep water, la tornada als platós d’Adrian Lyne després de 18 anys i en què comparteix cartell amb la seva parella actual, Ana de Armas, i The last duel, que dirigeix Ridley Scott i que va escriure amb Matt Damon, amb qui va guanyar l’Oscar fa més de dues dècades per El indomable Will Hunting, quan era un desconegut.
Ha tingut un mentor a la vida, com és el seu personatge per a aquests joves jugadors?
Sí, esclar. Tenia un professor de teatre a l’escola secundària que va tenir aquest paper: va ser un mentor i gairebé un pare per a mi. Va ocupar el lloc que els joves busquen en els adults que els guien, un punt entre un pare i un company. Es deia Gerry Speca, i hi va haver un moment abans de la graduació en què em va cridar i em va dir que hi podia arribar si ho intentava. Em va dir que aconseguir-ho seria molt difícil, però em va estimular per continuar actuant. Aquella conversa va tenir l’impacte més fort de la meva carrera. Els anys següents, mentre em presentava a audicions, moltes vegades sentint-me frustrat pels rebutjos, pensant-me que no ho aconseguiria mai, recordava les seves paraules. Vaig tenir sort de tenir-lo.
A la pel·lícula interpreta un alcohòlic, i quan la va començar a filmar acabava de sortir de rehabilitació. Va tenir por que encarnar el personatge el fes recaure? No. Has de reconèixer que l’alcoholisme és una malaltia, i que sempre pots recaure. Pots dir: “Aquesta serà l’última copa que faré a la vida”, però no n’estàs mai segur. Espero poder complir aquesta promesa. Però la clau per aconseguir la sobrietat és reconèixer que pots recaure. Hi ha gent que torna a caure en l’alcohol després de 20 o 30 anys de sobrietat. És esgarrifós. Encara no se sap exactament què passa. En el meu cas, he tingut recaigudes després de sentir que havia deixat enrere el problema. Pel que fa a la manera com els meus problemes personals em van afectar en la interpretació, he de dir que vaig gaudir de cada dia del rodatge. Em va encantar el desafiament de reproduir les emocions d’aquest personatge, de tenir una cosa sucosa per treballar. És el tipus de paper que vull en aquest moment de la carrera. Pel que fa a les recaigudes, no em tempta sopar amb algú que pren una copa de vi. Passa el mateix si he de beure cervesa falsa en una pel·lícula. És molt més profund. No se’m dispara la necessitat de beure perquè el meu personatge ho faci.
Quan es va adonar que l’alcohol era un problema en la seva vida?
Tendeix a ser més aviat un procés; no és una cosa que passa en un moment. Passa el mateix amb la recuperació: són dos passos endavant i un enrere. Aprens una mica i després ensopegues. Crec que tot passa per acceptar que no és una cosa senzilla i que no es resol en un dia. El que la ciència diu és que, un cop la ment es torna addicta a alguna cosa, no pot aprendre a desconnectar-se d’aquesta addicció. Acceptar això ha estat el més important en el meu procés.
Què li agradaria que el públic s’emportés de la pel·lícula?
Que et pots recuperar i et pots sobreposar als temps durs. I que els mals moments no és el que et defineix com a persona. Tots ens enfrontem a l’adversitat d’una manera o altra. A aquest personatge li passa una cosa inimaginable. Una cosa que no vull ni pensar com seria. Però m’encanta el missatge que pots superar les dificultats. No volia participar en una pel·lícula que fes sermons. No crec que a cap alcohòlic li interessi veure res així. L’audiència vol veure una història humana, que el protagonista sigui algú amb qui es pugui identificar. Vol veure com la gent pot canviar. Això ha estat la base del drama des de fa milers d’anys, i és el que jo volia fer amb la pel·lícula. Hi ha coses que toca que em són molt properes i d’altres que espero que no ho siguin mai.
Filmar-la va ser catàrtic?
En certa manera, sí. És una pel·lícula
SOBRE L’ALCOHOLISME “La clau per arribar a la sobrietat és reconèixer que pots recaure”
UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ “No volia participar en una pel·lícula que fes sermons: no interessa a cap alcohòlic”
intensa que toca problemes que poden resultar familiars, perquè són molt comuns. Per a molta gent el divorci és el desafiament més gran de la seva vida. És dur, dolorós, particularment si involucra els fills. Jo vaig viure aquesta experiència. Per al personatge és diferent, però també t’has de basar en la pròpia experiència.
En la seva pitjor època Robert Downey jr. va tenir problemes greus perquè les companyies d’assegurances li cobrissin les pel·lícules. Com va ser en el seu cas?
Tinc la sort que els meus problemes amb l’alcohol no s’han barrejat mai amb la feina. No he perdut ni un dia de rodatge en molt de temps. Fins i tot quan bevia massa, no havia begut mai a la feina, de manera que no m’afectava el rendiment. Sempre he tingut bona salut, i mai cap productor ha hagut de demanar diners a una companyia d’assegurances perquè la meva falta de conducta li generava pèrdues...