El camí (fàcil) de Santiago
Padre no hay más que uno 2: La llegada de la suegra
Direcció: Santiago Segura Intèrprets: Santiago Segura, Toni Acosta, Loles León, Sílvia Abril Producció: Espanya, 2020 99 minuts. Comèdia
José Luis Torrente és un personatge més simptomàtic que asimptomàtic, però de moment es manté confinat fins que el seu creador, Santiago Segura, decideixi, si és que un dia ho decideix, que ja és hora de tornar-lo a treure a patrullar. Al llarg de més de quinze anys (del 1998 al 2014) i cinc llargmetratges, el braç ximple de la llei va donar carta de noblesa a la comèdia popular espanyola, en algun punt entre la tradició i la subversió, amb dosis massives de talent i humor políticament i feliçment incorrecte. Segura se les apanya amb els seus notables dots d’actor, còmic o dramàtic quan toca, i d’icona televisiva per a tot, però el cuc de la direcció no l’ha abandonat. En quarantena Torrente, ha tirat per una via tan eficaç com fàcil: el remake. Sin rodeos ho era, un calc, de la comèdia xilena Sin filtro, de l’amiguete Nicolás López. El cas de Padre no hay más que uno és més curiós: era el remake de l’argentina Mamá se fue de viaje, del 2017, objecte, al seu torn, d’una versió italiana i una altra de mexicana coincidents amb la de Segura i una altra posterior, d’aquest mateix any, francesa. Que, en espai tan curt de temps, cinc països filmin la mateixa (i summament banal) història indica que aquí hi ha material en brut per al gran públic: una comèdia familiar sense coartades ni pretensions artístiques.
Atès que el 2019 la pel·lícula va ser la més taquillera de les espanyoles, Segura no ha tardat a reaccionar amb una seqüela, en què repeteix plantejament (pare a càrrec de les tasques domèstiques) però traient-se un roc de la faixa: Loles León, que arriba a mitja pel·lícula, la sacseja com un terratrèmol i hi aporta una alenada d’aire fresc. León i el seu combat continu amb Segura (i amb María del Monte en el seu divertit cameo) ofereixen alguns moments de bona comèdia en un conjunt, tot i això, de mediocritat insalvable, amb un grapat de situacions sense ganxo, precipitades (el campament nocturn, el partit de futbol, l’episodi del gos, etc.), que denoten que aquí l’única preocupació és que no li falti oli a la màquina de fabricar bitllets.