Qüestió de crèdit

Els entrenadors més respectats en un vestidor solen ser els que tenen autoritat i ascendent sobre el grup, sobre l’entorn i sobre la junta directiva que els contracta. Més enllà de disquisicions tàctiques i de plantejaments creatius, aspectes en què Josep Guardiola és un geni sense comparació en el futbol modern, tant l’entrenador català com Zinédine Zidane són clars exemples de com es gestiona un grup en un club gran. No solen casar-se amb ningú, prenen decisions arriscades i inesperades i col·loquen a la banqueta o la grada tots els jugadors que no rendeixen encara que es tracti de futbolistes de prestigi o de sou elevat.

Els entrenadors acostumen a dividir-se en estrategs, motivadors o filòsofs. Però els millors són els que barregen més d’una virtut. Guardiola uneix el triplet de punts forts, per més que els últims anys té un compte pendent amb la Champions que espera començar a saldar des d’aquesta nit. Pep es va guanyar Messi quan es reunia amb ell i li traçava diferents línies mestres que podien passar en un partit. Com que l’argentí veia que després aquells paràmetres es complien en la majoria dels casos, la credibilitat de Guardiola es va anar forjant a foc. Anticipar, intuir i retocar davant fets inesperats són reptes que ha superat amb escreix el de Santpedor.

Sense tanta fama de geni, Zidane presenta un currículum impressionant. Ningú no pot negar que el francès connecta amb els futbolistes perquè premia l’esforç i perquè no viu només del seu passat com a estrella. El seu discurs no és gaire elaborat ni profund, però les seves decisions parlen per ell i són la seva millor carta de presentació. No necessita vendre’s perquè se’l prengui en consideració. Qüestió de crèdit. D’això en saben molt Guardiola i Zidane.