“Els ‘senyors anys setanta’, com el meu pare, mereixen un homenatge”
Tinc 58 anys. Vaig néixer a Cadis i visc entre Madrid i Nova York. Soc escriptora. Estic casada amb Antonio Muñoz Molina, sumem quatre fills (entre 31 i 36 anys). Política? Justícia social, salut pública, educació igualitària, feminisme i ecologisme. Déu? Vull creure i no me’n surto
Per què es diu Elvira? Per la meva àvia materna, la bona. N’hi va haver una de dolenta? Sagrario, l’altra: eixuta i gasiva. Millor Elvira que Sagrario, sí. No vaig conèixer l’Elvira, de la que vaig sentir que era bondadosa i generosa. I vaig voler estar a l’altura.
Els noms influeixen!
El meu pare va acceptar per a mi el nom de la sogra, encara que em xiuxiuejava: “Però tu ets intel·ligent com la meva mare”.
I era veritat?
Sentir-ho em disgustava. Ell es referia a la capacitat de supervivència de l’àvia Sagrario.
La guerra i la postguerra, imagino... Passaven gana, i la meva àvia va ficar en un tren el meu pare, que tenia nou anys...
Un tren cap a on?
Al Madrid devastat del 1939. Un nen sol, entre tanta misèria! Va anar a casa de la Bèstia.
Qui era la Bèstia?
Així es referia a una tia. Li clavava pallisses.
Espantós panorama.
Fred, gana, cops... i solitud: d’entre quatre germans, la seva mare va elegir Manolito per abandonar-lo.
I com va sobreviure Manolito a això? Als tres mesos, va fugir a Aranjuez. Li sonava que hi vivien uns Lindo. Va encertar.
El van acollir?
Sí. I de gran va ser comptable a Dragados y Construcciones: feien pantans. A cada obra, va tenir un fill. Em va tocar Cadis, a mi. Vam viure a Màlaga, Mallorca, Madrid... I estius a Ademús, poble de la meva mare.
Va ser feliç, el senyor Manuel Lindo? Nen desemparat, la solitud li trasbalsava. I va buscar arrelament en la seva dona i en crear la seva família. La mare es plegava, i ell manava: així era llavors. De vegades discutien...
I com ho vivia vostè?
Si estaven barallats, m’asseien entre els dos al cotxe. Els cigarrets del meu pare els encenia ella, i jo els hi passava. A casa, jo li servia el conyac. “Puc olorar?”, li demanava jo...
Masclisme, conyac, tabac: Mad men!
Sí. El pare entrava en un bar i es feia amic de tots. Fins al final va entrar en bars “senyors anys setanta”. Ells inauguraren la modernitat!
Els ret vostè un homenatge?
He escrit molt dels exiliats, però... i els desgraciats que es van quedar aquí dins?
Proposo d’anomenar-los “insiliados”.
Van treballar molt i van aixecar aquesta societat amb el seu esforç! I alhora van decidir sortir, alternar, de dia... i de nit.
Malgrat Franco i l’Església. Aprendrien dels seus propis fills a obrir-se a novetats, a esponjar ment i costums... I tot això a les palpentes, sense models, sols.
Els meus respectes! I la seva mare? Guapa i digna, semblava dependre d’ell... i en realitat era al revés. Va tenir quatre fills, jo vaig ser la petita. I això em va formar.
En quin sentit?
Els protagonistes eren els pares, i els fills espavilàvem, havíem d’acordar, cedir, jugar, trobar el nostre lloc. Avui... el nen és el protagonista, els pares es desviuen perquè estigui content... I això jo ho veig molt insà!
Abans era com vostè ho descriu, sí.
Fins que van operar la mare, el 1972, a cor obert. Amb deu anys, vaig ser adulta de cop.
No m’estranya.
La costura del pit... Va ser traumàtic, vaig entendre la duresa de la vida. La vaig cuidar. Va sobreviure encara sis anys.
Quin tipus de nena va ser vostè?
Vaig crear els meus jocs solitaris, amb nines, amb quaderns, escrivia els meus contes... Des d’aleshores, escriure és jugar!
El trauma la va fer escriptora?
“La meva mare ha tingut el cor fora del cos”, explicava jo a les meves amiguetes, i era veritat: em miraven bocabadades, i atrapar la seva atenció em proporcionava gran plaer.
I després de morta la seva mare...?
Veia el meu pare esperar la meva arribada, en un banc de la plaça. Tenia por de pujar a casa sol. I jo també. I pujàvem junts...
De què tenien por?
Ell, de la solitud i que el fantasma d’ella li retragués desídies. Jo, d’haver fallat a la mare.
Què va aprendre vostè d’un pare que feia pantans?
I el pirulí de Torrespaña! L’assenyalava i ho deia amb orgull. Però més presumia de no haver robat ni un duro, i podia: era auditor, i va vetllar per evitar corrupteles.
Contra la corrupció, Manuel Lindo!
El seu orgull era haver prosperat sent honrat. I ens feia agrair l’aigua de l’aixeta: sabia de les vides d’obrers que havia costat.
Als pantans de Franco.
Franco va aplicar el pla prèviament dissenyat per la República.
Si li pregunten d’on és vostè, què respon?
De tants llocs... i adolescent del barri de Moratalaz, i això ho dic amb orgull.
I vivint a Nova York sovint, a més.
Sí, i allà hi ha la mateixa gent de barri que aquí, i en les vides de barri trobo el pressentiment de la literatura: hi viuen els anhels, els somnis, les persones amb les seves aspiracions.