L’intensivista que va acabar a la seva pròpia UCI
VÍCTOR GUMUCIO Metge de l’UCI de Bellvitge i víctima professional de la Covid-19, va viure el més cru de la infecció i va tornar a la feina amb molt respecte
Si tot ha anat com calculava, Víctor Gumucio, Gumi per a tots els seus companys a intensius de l’hospital de Bellvitge, haurà volat avui a Tenerife per prendre’s unes vacances que posin un punt i a part a aquest mig any per oblidar.
De 34 anys, metge especialista en cures intensives des de fa tres a l’hospital de Bellvitge, on també va fer la residència, Víctor Gumucio és un dels 50.000 professionals sanitaris que van emmalaltir pel coronavirus a Espanya. Ell va debutar molt al principi, quan l’enorme onada de la Covid-19 ni s’anomenava així i paralitzava de por els primers països europeus, entre els quals el nostre.
Dolor per tot el cos, muscular i a les articulacions, i unes decimetes de febre. Va perdre l’olfacte i el gust al cap de dos dies. El 10 de març li van fer tres PCR: de grip A, grip B i coronavirus. Bingo en l’última, i li van manar que s’aïllés a casa. Va ser un dels tres primers frotis positius de la plantilla de l’hospital.
L’evolució va ser com les pitjors: es va començar a ofegar quan caminava i la seva saturació d’oxigen baixava perillosament; va quedar hospitalitzat. Els dos pulmons estaven afectats, pneumònia, i li van començar a donar oxigen. “Cada minut aquestes petites ulleres que et poses als orificis nasals injecten aire amb molt més oxigen. El teu cos no és capaç de recollir l’oxigen de l’aire que respires i cal augmentar-lo com sigui. El transformador
Ara sap el mal que fa un catèter i com són de valuosos els companys i els de la neteja: “S’arrisquen per tu!”
de l’hospital que en subministra per tot l’edifici va treballar sense parar aquells dies”, explica com si no parlés d’ell.
Va passar a semicrítics, oxigen d’alt flux, febre a 39 graus, un mal de cap intensíssim, i el van baixar a l’UCI, la seva UCI. “Ho van estirar tot el que van poder per no intubarme”, recorda. I ho van aconseguir. “Quan t’intuben t’han d’adormir, i la por és si et despertaràs, saps?”. Així doncs, ho van estirar, com diu ell. Van mantenir la calma amb una mascareta i una bona sedació que li relaxés prou per aguantar una mascareta sobre la cara amb oxigen al 100% durant 48 hores. “Com que no tens oxigen, amb aquest virus se’t posa el coll blau. Et quedes només amb l’oxigen que et quedi a la sang. Però intubar és molt agressiu. Sembla fàcil, a les pel·lícules”.
Va passar aquelles 48 hores ajudat amb la sedació, perquè l’ansietat ofega encara més, i va poder fer la seva desescalada particular. Al cap de 7 dies amb prou feines li quedava musculatura. Va aconseguir anar del llit al lavabo al cap de 17 dies. Va recuperar l’olfacte i després el gust. “Els sabors són ara una mica més intensos”.
I se’n va anar a casa el 30 d’abril, al pis que comparteix amb el seu germà, també metge, però al Clínic, i el seu gos Blas, que va haver d’esperar a la porta de la seva habitació un mes que el deixessin enganxar-se a ell. “Vaig passar mes i mig sense veure’l!”.
Al maig va començar a amainar el patiment que ja havia assolat mig món i es continuava estenent. Els hospitals es començaven a buidar de mica en mica de pacients Covid19 plens de seqüeles noves que no constaven als manuals.
El 15 de juny en Gumi va decidir tornar a treballar a la seva UCI. “Em van recomanar passar primer per la psicòloga. Vam parlar una estona llarga. Em va plantejar peguntes que ni m’havien passat pel cap. De la mort, de parlar les coses amb el meu germà. D’haver informat els pares. A la meva mare vam trigar a dir-l’hi. Em preguntava sobre la meva por de la mort, si era un pensament recurrent. Sí, tenia por, però no deixava que fos recurrent.
Crec que no s’ha de tenir por de la mort, tot i que en aquell moment en vaig tenir. Però vaig aconseguir no caure en l’angoixa”.
La tornada a la feina va ser un xic estranya. “M’adonava de com valoro la feina dels meus companys, infermers i infermeres, sobretot, i vaig descobrir com havien estat d’important per a mi les persones de la neteja. S’arrisquen per tu!”.
Es va descobrir molt més empàtic amb els seus pacients. Era capaç de sentir com es passa de malament quan et posen un catèter. I ensenya una, dues, tres, quatre senyals al cos que recorden que per allà li van ficar aquells tubets. “Sabia que feia mal, però no m’imaginava fins a quin punt. En poso molts en la meva activitat professional; ho feia sense dubtar. Ara potser m’ho penso més, i sobretot li dedico molta més estona a parlarlo amb el pacient si és possible, per explicar-li què li faré i per què. Es necessita suport per acceptar un catèter”.
“Crec que el que he passat m’ha ajudat professionalment a créixer, a donar al pacient el que necessita d’una altra manera”.
El seu món va quedar trasbalsat, tot el sistema sanitari. Els havia passat per sobre una guerra. Totes les previsions havien fallat. Van quedar esgotats i amb la inquietud de com serà el següent embat.
La foto d’aquesta trobada és a través de la finestra. Durant dies i dies els seus companys es comunicaven amb gestos a través del vidre.
“L’altre dia em va tocar el meu primer diagnòstic Covid-19, durant la guàrdia”. El va viure amb una mica de temor. Encara té anticossos, però no queda clar que no es pugui reinfectar. Li demanen que no s’exposi gaire. “Estem en calma tensa”.